Una Marató en 2h 51min 16s

La Marató no podia haver anat millor

Diuen que el somni d’aquells que correm maratons és completar la distància de Filípides en menys de 3h. Doncs bé, si el dia abans somiava -sense temps- l’arribada, aquesta nit somiaré que l’acabo en menys de tres hores. I el millor de tot és que és un somni que he fet realitat.


Dissabte me’n vaig anar a dormir content del que m’esperava l’endemà. M’havia entrenat a consciència, em trobava bé, deien que faria un bon dia per a córrer, havia concretat amb tot d’amics de Barcelona el lloc i l’hora en què m’animarien i amb d’altres d’arreu del món que pensarien en mi en algun moment. Vaig descansar molt, vaig passar una molt bona nit i m’he llevat amb molta il·lusió. Havia fet tot el que tenia a l’abast i només faltava que això es traduís en una bona cursa.

Una cursa per a emmarcar…

La meva Marató de Barcelona 2015 ha estat una cursa per a emmarcar. Ha sortit tot rodó. A la sortida he agafat ritme i m’he posat per davant de l’estrès de les llebres de sub3h. M’he trobat còmode sumant quilòmetres, fort a les pujades, amb ritme a les zones de descans, hàbil amb els avituallaments, amb cames per mantenir la velocitat, amb fons per a respirar amb tranquil·litat, fi als moments clau, amb cap i seny als moments que podien ser crítics i tot això m’ha donat un coixí de minuts que em permetia baixar el ritme si hagués calgut i fer una bona marca igualment. Aquest coixí, en comptes de convertir-se en uns quilòmetres més relaxats, m’ha donat la seguretat que em faltava per mantenir la comoditat, el ritme, l’habilitat, les cames, la respiració, el cap i el seny i començar a somiar que faria un somni realitat. I així ha estat com he arribat a la meta després de 2h 51 minuts i 16 segons de la sortida, just després de dos-cents vuitanta-cinc corredors. I he tancat els punys i serrat fort les dents i saltat i plorat i estirat a terra i i rigut i estat, de dalt a baix, alegria i eufòria i satisfacció. I abraçades i missatges i trucades i gràcies, gràcies, gràcies.

..que sense vosaltres no hagués estat possible

Gràcies -per ordre d’aparició- a l’Albert, la Vane i l’Edu, el Bernat, la Júlia i l’Helena, els tiets, el Josep i la Meritxell, la Roser, els pares, la Cèlia, l’Andreu, el Luís Felipe, la Mònica, el Joan i la Laia, la Norma i la Montse, l’Enric. I gràcies als que hi hauríeu estat si no fos per les circumstàncies i que heu estat pendents de mi: la Maria, el Cesc i la Lali, el Pablo, l’Edu, la Karla, l’Ana, la Sílvia, el Tana… I gràcies als que m’heu escrit, comentat, posat que us agrada la foto de l’arribada, fet retuit. Mai prous cops: gràcies, gràcies, gràcies. El vostre somriure m’ha fet córrer aquell quilòmetre més ràpid, la vostra confiança m’ha donat l’empenta necessària entre punt d’animació i punt d’animació, el vostre suport i reconeixement encara fa més gran el què he viscut. Avui somiaré un altre cop en la glòria. I un altre dia ja faré l’examen a la Marató i també un anàlisi de la cursa; avui m’aboco a les emocions.

Anuncis

10 Comments Add yours

  1. Jean-Luc ha dit:

    Vam enviar-te molts ànims i vam tancar els punys quan tu creua-ves la meta, des de París 🙂

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s