La Marató de París 2015, a examen

Una marató amb dues cares

La Marató de la Ciutat de la Llum té dues cares. La primera és una prèvia espectacular que culmina amb una arribada d’autèntica glòria; la segona és una cursa complicada pel que fa al recorregut, insuficient pel que fa als serveis durant la cursa i molt millorable si ens fixem en l’experiència que viu el maratonià al llarg de quaranta dos quilòmetres i cent noranta-cinc metres.


Quan encara no feia un mes que havia corregut la Marató de Barcelona, vaig arribar a París per córrer la que diuen que és la marató dans la plus belle ville du monde. Vaig arribar-hi amb molta il·lusió i també amb molt seny, ja que sabia que havia de tenir-ne molt de cada per completar la distància de Filípedes un altre cop tan aviat. Jo vaig dir nenikekamen després de 3h00min36s (el crono a la imatge és l’oficial, des del moment del tret de sortida).

Molt espectacle i molt poca ciutat

A París, a banda de dos molt bons amics que van ajudar-me abans, durant i després de la Marató, vaig trobar-hi una cursa amb molt espectacle però que fa molt poca ciutat. I segurament les dues cares de la Marató que vaig viure es deuen a la implicació diversa dels partners de l’esdeveniment. En el cas de París els dos grans errors són el recorregut i els avituallaments.

La culpa i la solució

Si pensem en els culpables d’aquests dos errors a mi em vénen al cap d’una banda l’ajuntament i de l’altra el gran absent: Isostar, el patrocinador dels avituallaments energètics. La solució a aquest dos problemes passa per aconseguir un recorregut més agraït pel corredor i per comptar amb la presència d’un partner energètic que vulgui implicar-se en l’èxit dels corredors en com a mínim 15 punts de la cursa.

Examen

  • Fira del corredor: gairebé sense cues, amb molts serveis al corredor, amb l’espectacle Asics de promoció dels seus productes. Milers de metres quadrats dedicats al running, a l’endemà i als pròxims reptes. I també a esports germans com el triatló. Ideal per descobrir i també per als despistats que necessiten coses d’última hora.
  • Recollida de pitralls: instantània. No vaig haver-me d’esperar a cap taulell, ni tan sols per canviar el calaix de sortida de més de 3h a préférentiel. La recollida del dorsal, tot i haver de fer la burocràcia d’entregar una còpia del certificat mèdic, és molt àgil i la velocitat continua amb la recollida de la bossa del corredor.
  • Bossa del corredor: una guia de la Marató, llaminadures, festucs, una bossa de plàstic per no tenir fred abans de la sortida, Compeed pels que estrenen vambes, bàlsam del tigre -sí, sí, bàl-sam-del-ti-gre-… i una cantimplora i una ronyonera! I tot això també sense cues. De fet se segueix la lògica de l’avituallament de les arribades: anar passant i anar recollint. Una vegada més el gran absent en aquesta bossa és Isostar, que no suma cap punt al marcador amb un gel o alguna promoció.
  • Samarreta: no és una samarreta de la cursa, sinó que és una samarreta finisher. És un detall a tenir en compte, ja que suposa seleccionar molt bé la samarreta amb la que s’ha de córrer. Jo vaig fer-ho amb la de la millor tirada llarga que hi ha: la Maratest. La qualitat és correcte i els corredors la reben, juntament amb un impermeable, just després de creuar la línia de meta. Aquest format gairebé assegura a tothom que els que la porten han acabat a París.
  • Guarda-roba: a la Marató de París hi ha un espai previ a la sortida amb estands dels patrocinadors, creperies ambulants pels acompanyants i el guarda-roba. El fet que estigui en un espai com l’Avinguda Foch -una avinguda gran- a tocar de Charles de Gaulle fa que tampoc hi hagi cues, sinó que cada corredor deixi les coses al seu ritme, quan li vagi bé, just abans d’enfilar cap a Champs Elysees. Amb molta calma i tranquil·litat, ideal per mantenir els nervis a ratlla.
  • Recorregut: sense cap mena de dubte un dels grans suspensos de l’esdeveniment. El recorregut va de bosc a bosc, sempre pel nord del Sena i amb algunes pujades una mica massa dures. Però el problema és que si bé a l’anada passa per carrers i passeigs, a la tornada passa pel que pels barcelonins seria equivalent a la ronda del mig. Sabeu on es va matar la Lady Di? Doncs per allà! Els corredors passen ben a prop de Notre Dame, del Musée d’Orsay, de l’altra banda de la Place de la Concorde, de la Tour Eiffel… però per sota terra. Una autèntica llàstima que podria solucionar-se ràpidament passant de sota terra a peu de carrer. D’altra banda, la informació de la cursa guanyaria a la web si en comptes d’haver-hi el traçat en un .pdf també estigués marcat a Google Maps.
  • Sortida: esglaonada i molt ordenada per tal d’evitar els eslàloms i l’esprint inicial dels més valents. Amb la veu de la Vicky Pieniazeck, una vella coneguda d’aquests esdeveniments.
  • Avituallaments: l’altre gran suspens de la cursa. Avituallaments cada 5km i només dos de gel i un amb beguda isotònica és insuficient per a una Marató i ha de ser gairebé motiu de vergonya per a una Marató d’una ciutat com París, amb gairebé 50.000 atletes. Com a mínim cal un canvi de mentalitat i, si no, us asseguro que això se soluciona amb un canvi de patrocinador. No es pot abandonar als corredors d’aquesta manera al llarg de 42.195 metres. 15 punts de servei complet al corredor són imprescindibles.
  • Arribada: a l’arribada la gran baixada de nivell que experimenta la cursa des del tret de sortida remunta fins allà on s’havia quedat amb les samarretes, les medalles i la gent, bastant més animada que durant el recorregut, a causa de l’emoció i a causa de la major presència d’estrangers, més sorollosos que els francesos que es limiten a dir allez molts cops intercalant-ho amb algun vas-y, vas-y. Els missatges encoratjadors a terra d’Asics i el passadís als campions al llarg dels últims 10m de la cursa són una molt bona idea.
  • Fisioteràpia: els fulletons alerten que el temps que pot transcorre entre l’arribada a meta i la sortida de la zona d’arribada pot ser d’una hora. Aquesta hora comprèn la recollida de les coses del guarda-roba i el massatge, però entre la gran organització i l’emoció el temps passa volant.
  • Tornaré? És complicat tornar a una cursa a l’estranger que demana una preparació com la que demana una Marató. Hi ha moltes ciutats i se’n poden fer molt poques a l’any. Per tant sí, sí que tornaré, però ara mateix dubto que sigui l’any que ve.

I ara què?

Ara ja no m’allargo més, que si has arribat fins aquí t’asseguro que és que tens fusta d’atleta maratonià. Ara descanso que l’esforç ha estat molt gran i començo a centrar-me en el pròxim repte.

Anuncis

One Comment Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s