“El Mur” de TV3 és una vergonya

Un reality molt perillós

El Mur no és un programa de running, ni per a runners, ni amb vocació de servei públic. És un programa desaconsellable per la salut mental del maratonians i per la salut física dels que algun dia volen córrer una Marató. És una autèntica burla que paguem entre tots.


El meu primer contacte amb el programa El Mur que presenta en Santi Millán a TV3 va ser a través dels cartells que en feien publicitat justament al tram del mur de la Marató de Barcelona. I això em va semblar tan desafortunat que no vaig tenir cap interès a seguir-ne l’emissió. Però aquest diumenge al vespre vaig veure que el feien i vaig decidir mirar-ne un tros. Quina mala decisió!

Televisivament: un reality que vol i dol

No pot ser que TV3, la Teva, la Nostra, faci teleescombraries. Els catalans ho tenim molt clar, però això no vol dir que no mirem cap reality: només cal fixar-se en les dades d’audiència de Gran Hermano VIP a Catalunya. I aleshores passa que TV3 dol i vol. Sí a un reality però no a la competència ferotge entre els concursants. Per tant, seny i rauxa: que els concursants competeixin amb ells mateixos i que entre tots s’ho passin molt bé. El tema? Córrer, que ara està de moda. I el presentador? En Santi Millán, que últimament pedala molt fort.

I això és El Mur. Un programa que diu que va sobre els valors, l’esforç i la superació personal i que posa a prova els límits de sis participants i els prepara per a què puguin córrer la Marató de Barcelona. Un reality maquillat que es queda a mig camí. Gags amb caspa, bromes sobreres, emoció exagerada, una banda sonora èpica de manual, molta desinformació, poca formació i dues incògnites: com s’ho faran per omplir el següent capítol i quins dels sis concursants acabaran la Marató.

Contingut: xarlatans, entabanadors i barruts

Del contingut, què voleu que us en digui? Els personatges que hi surten, si indaguem una mica, cauen pel seu propi pes. El què passa és que un cop superada l’anècdota i el patetisme de la situació ens hem d’adonar que és un autèntic perill que aquesta gent disposi de la força que té el diumenge al vespre una televisió. Els tres tenors són:

  • En Santi Millán. És el noi closcadet i descarat que ha canviat d’imatge i amb unes bones vambes Asics se les dóna d’esportista entrepeneur. Sí, el xicot pedala, però el currículum com a esportista no pot ser gaire bo si el seu company d’aventures és un frau com en Josef Ajram.
  • En Xesco Espar. Gran entrenador d’handbol reconvertit a coach i escriptor de llibres de superació personal després de partir peres amb el FC Barcelona. Viu de l’èxit aconseguit amb el Barça per dir allò que tots sabem però que només creiem quan ens ho diu un famós. El seu capital més gran ara és el fum.
  • I en Xevi Verdaguer. El nou fenomen de Catalunya. El fisioterapeuta que sense haver estudiat medicina exerceix amb un títol que sembla nobiliari i que és dels més llargs del món. Aquest és el seu capital més gran, dir que és psiconeuroimmunoendocrinòleg. Cap titulació mèdica i moltes recomanacions i molt poca ciència.

I finalment hi ha els concursants. Unes senyores massa concentrades a riure les bromes suades del Santi, un parell d’homes amb sobrepès, una noia sense massa idea i un padrí, que és el que té més números de fer-ho bé. Molt guió i molt dolent.

El perill: que facin mal a tothom

El Mur perjudica a tres grups de la població. El primer grup de perjudicats és el que està format per tots els ciutadans que a través dels impostos omplen les butxaques dels xarlatans i entabanadors que protagonitzen aquest programa.

El programa també atempta contra la salut mental dels corredors de maratons, que poden perdre els nervis, la paciència i la fe en la televisió pública al veure una porqueria del calibre d’El Mur.

I finalment El Mur és un atemptat contra la salut pública en general i contra d’aquells que se’l mirin i se’l puguin arribar a creure en particular. Deixant de banda que el programa no mostra l’entrenament real, ja que una Marató no es prepara amb jocs i dinàmiques més pròpies de la televisió que de les sessions d’entrenament real necessari per a afrontar una prova d’aquesta magnitud, el gran problema és que dóna cove a un bruixot del s. XXI que ja ha fet mal a Els Matins, a Divendres i a Retrats. En Xevi Verdaguer és un element que té la barra de diagnosticar en prime time sense tenir cap títol, tan sols amb bonrollisme, pseudomedicina, una presumpta seriositat i sense cap mena d’aval científic.

I ara què?

Doncs ara la festa ja està pagada, l’engany està acabat, la responsabilitat social del mitjà ha desaparegut i la vergonya es programa cada diumenge a la televisió pública del nostre país. I l’únic que ens queda, i és molt important, és no donar audiència al programa i creuar els dits per a què no en facin cap reemissió. Això i parar els peus a tota aquesta tropa explicant que són una presa de pèl i una pèrdua de diners. I hem de fer-ho pel bé de la nostra salut i dels nostres mitjans. I a mi? A mi m’importa un rave si els pobres sis concursants acaben o no acaben la Marató.

 

Anuncis

2 Comments Add yours

  1. Alex Pujol ha dit:

    Després de donar tants pals, t´has quedat a gust, xabal?

    M'agrada

    1. marcsolerselva ha dit:

      No és qüestió de quedar-se a gust o no. És qüestió d’opinió, de saber fer crítiques, saber entomar-les i saber respectar l’opinió dels altres. Si tens alguna més constructiva a dir -i la passes pel corrector abans; xaval va amb “v”- estaré encantat de llegir-la. T’estic esperant. Una abraçada 😉

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s