6 fases per superar una lesió

He estat lesionat

He estat lesionat i ho he passat molt malament. M’ha costat admetre-ho, reposar, tenir paciència, superar-ho, tornar a córrer sense por i adonar-me que forma part del passat. La gestió de la lesió és complicada ja que cal superar sis fases tan físiques com emocionals.


Durant un mes i mig no he anat a córrer. No és que m’hagi saltat el calendari ni que m’hagi absorvit la feina, és que he estat lesionat i he hagut de fer moltes coses relacionades amb això, entre d’altres repòs. D’ara endavant quan parli de lesió em referiré a una lesió comuna, de curta durada, de recuperació després del repòs. Gràcies a Déu sempre he passat per lesions petites, res greu. Malgrat això, com que són les més comunes us en parlo, i és que a més a més em sembla que he aconseguit reconèixer les diferents fases per les que cal passar.

Fase 1: Reconèixer els símptomes

Podem lesionar-nos de moltes maneres. Podem trencar-nos i saber-ho a l’acte o podem intuir-ho o tenir-ne una lleugera sospita. El primer cas és claríssim, però quan el moment de la lesió no és tan bèstia, cal que escoltem atentament el nostre cos per a saber què ens diu i poder identificar què és el que ens passa. L’experiència és un grau, però qui té experiència de debò són els metges. Reconec que sóc dels que faig uns dies de repòs i torno a provar-me, a veure què. Si surt bé, és que necessitava descans, si surt malament passem a la segona fase.

Fase 2: Sinceritat i acceptació

Sigui quin sigui el calendari, passi el què passi, independentment dels objectius que tinguem, és imprescindible ser sincer amb un mateix i acceptar la lesió. Res s’arregla d’un dia per l’altre ni desapareix amb un parell de dies més de repòs. Si tot ens indica que estem lesionats és que ho estem. Aleshores hem d’anar al metge per a confirmar-ho i rebre consell, el seu diagnòstic sempre serà el millor i les seves recomanacions les que cal seguir, i hem d’acceptar la situació en la que ens trobem. Caldrà seguir el tractament indicat i -pel què fa referència a aquest post- entrar a la tercera fase.

Fase 3: Tenir paciència

Els primers dies són els més difícils perquè és quan noto el trencament de la rutina, de l’hàbit. Durant els primers dies és quan el calendari no em marxa del cap, quan provo una vegada rere l’altra si fer un moviment determinat em continua fent mal amb l’estúpida esperança que ja formi part del passat. Durant els primers dies penso en el desentrenament, en la pèrdua de forma, en els terminis que vencen, en els dies que fa que no corro. I no.

Reconeixent els símptomes, havent estat sincer amb mi mateix, havent acceptat que estic lesionat i seguint els consells de l’expert l’únic que puc fer és bondat i tenir paciència. De mica en mica la pressió dels primers dies desapareix i el temps buit que deixen els entrenaments l’omplo amb altres coses. No és dolent, quan el cos estigui a punt córrer, córrer tornarà a ser una prioritat. Així que és bo trobar altres ocupacions per escapar-se de la pressió i entrar en la fase quatre.

Fase 4: Tornada

El moment de tornar es fa esperar i, per més curta que sigui la fase en la que cal tenir paciència, sempre sembla que s’ha fet esperar molt. És important no avançar aquesta fase perquè tornar abans d’hora sempre significa allargar molt més les fases anteriors o provocar una lesió pitjor. La tornada sempre és complicada, no per la duresa de l’esforç, sinó perquè cal adaptar l’entrenament i tenir molt de seny. Ni el quilometratge ni el ritme poden ser els mateixos que abans de la lesió ni molt menys els que toquen seguint el que marcava el calendari abans de l’aturada.

Cal tornar amb seny i amb calma, amb pas ferm però a poc a poc, de mica en mica. Just quan s’acaba la fase de paciència i s’enceta la de la tornada cal tornar a treure el calendari i refer-lo, cal reajustar els objectius, calibrar els esforços a la nova situació i mesurar les sensacions amb un nou bàrem.

Fase 5: Por

Amb el nou calendari, els objectius reajustats, els esforços calibrats altre cop, un altre bàrem per mesurar les sensacions preparat… arriba el moment de tornar a córrer. I comença la fase de la por. La por de recaure, d’haver de tornar fases enrere, de no haver avançat. En aquesta fase jo sento moltes coses: sensacions que en un entrenament normal passo per alt, paro una atenció exagerada a tots els punts del meu cos, escanejo el terra per on passo, veig perills a tot arreu -gent, cotxes, voreres, trapes, peralts…- i m’obsessiono una mica.

En aquesta fase cal seny per tornar a la carretera amb cura i també en cal per no caure en l’alarma i saber diferenciar la por associada a un estat màxim d’alerta dels símptomes d’una lesió.

Fase 6: Present i futur

De mica en mica la por queda enrere, de fet se supera a base d’entrenament i de guanyar confiança. I així és com s’enceta l’última fase, la de pensar en el present deixant el passat enrere i tornar a plantejar objectius de futur. La millor manera de fer-ho és recordar i retrobar records relacionats amb bons moments, rememorar sensacions de pell de gallina i rellegir -en text, imatge, mentalment- missatges encoratjadors.

I ara què?

Ara fa fa més d’un mes que torno a córrer i començo a notar que la confiança pren terreny a la por. Fa una setmana i uns dies vaig córrer la primera cursa després de la lesió i vaig notar que a banda de la por, també notava com brotaven de nou les bones sensacions. No em confio i continuo estant alerta, però és que oblidar-ho completament seria un greu error.

Anuncis

2 Comments Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s