La Marató de Berlín 2015, a examen

L’excel·lent de les maratons europees

Berlín és el lloc d’Europa on tothom vol córrer una Marató. No és només que sigui el recorregut més ràpid del vell continent, sinó que tot és excel·lent. La Marató és l’esdeveniment en majúscules de la ciutat i l’objectiu és que tothom hi vulgui anar i tothom que hi va faci tot el possible per tornar. Anar-hi és una experiència des de l’aeroport de sortida fins al tornar a casa i baixar de l’avió. Berlín és la referència i estic molt content d’haver-hi corregut la meva cinquena Marató.


Des que vaig arribar a l’aeroport de Barcelona vaig començar a respirar l’ambient de la prèvia d’una Marató. Era divendres al matí i a l’avió hi anàvem corredors, familiars de corredors, amics de corredors i la tripulació. Tots havíem votat per correu i volàvem cap a Berlín per córrer quaranta dos quilòmetres i cent-noranta cinc metres. I quan vam arribar, vam trobar més corredors, més familiars de corredors, més amics de corredors, més tripulació que portava avions de corredors i una ciutat que ens esperava.

marato-berlin-fotos-1

La ciutat que anava amb vambes

Aquest cop a Berlín vaig conèixer una ciutat diferent a la que coneixia, vaig conèixer una ciutat que anava amb vambes. A tot arreu hi havia algú que calçava vambes. Si m’hi fixava una estona podia arribar a veure tots els models haguts i per haver. Les vambes ens identificaven i ens feien saber que compartíem un objectiu, els nervis a la panxa, moltes hores d’entrenament, sacrifici, disciplina i un somni: l’arribada. I ens somrèiem. Somriure cap aquí, somriure cap allà, i de tant en tant un intercanvi de paraules i de desitjos. Tots ens desitjàvem a tots les millors cames i tota la sort del món.

Tots anàvem als mateixos llocs: a passejar pels llocs emblemàtics de la ciutat, a la fira del corredor, a comprar beguda isotònica als supermercats, a veure l’arribada, a la cursa de l’esmorzar. I el divendres ens mentalitzàvem pel diumenge i el dissabte estàvem preparats per l’endemà.

La ciutat que tenia cruiximents

I a partir de diumenge al migdia i durant el dilluns, Berlín va ser la ciutat amb vambes que tenia cruiximents. En tenia tothom: els uns de córrer, els altres de fer de voluntaris i els de més enllà d’animar i d’aplaudir. I allò que eren nervis, era satisfacció i pell de gallina. Ens reconeixíem per la dificultat de pujar i baixar les escales del metro, pel somriure que no ens cabia a la cara i l’ànima que no ens cabia al cos, perquè molts dúiem la samarreta commemorativa ens posàvem la medalla per a les fotos i perquè molts d’altres no se l’havien tret ni per dormir.

Recordàvem cada quilòmetre, cada carrer, cada metre, cada passa i ho gravàvem a la memòria. I també ens fèiem fotos arreu, ens els fèiem els uns als altres, a nosaltres mateixos, i els que vam anar a gravar el braçalet Adidas amb el temps, vam tenir la sort de poder-nos-en fer a davant de la botiga Nike -a l’altra banda del carrer- amb el guanyador. Quina força i quina pau i quanta energia Kipchoge.

marato-berlin-fotos-4
I quina il·lusió la nostra, que ens desbordava i inundava els carrers de Berlín i arribava fins a l’aeroport. I ens acompanyava fins a casa, contents d’haver acabat la millor Marató d’Europa. I l’examen és un tràmit, perquè la nota és òbvia.

Examen

  • Fira del corredor: situada a un lloc privilegiat com és l’antic aeroport de Berlín – Tempelhof és un espai immens on hi ha de tot. Des de souvernirs de l’esdeveniment fins a massatgistes, passant pels tant de moda food-trucks per a menjar alguna cosa a les antigues pistes convertides en parc o per les cerveseries ambulants de cervesa sense alcohol.
    N’hi ha per passar-hi hores i l’entrada està molt controlada: cada corredor té tres entrades per a poder-hi anar amb acompanyants i la zona de retirada de dorsals és exclusiva per als participants, que des que hi vam accedir ens van posar un braçalet que ens va identificar com a corredors i que no ens vam poder treure fins al final de la Marató. És una bona manera d’evitar aglomeracions als espais de visita obligada.
  • Recollida de pitralls: com que només vam poder accedir a la zona els corredors, va ser molt senzill i ràpid. A un taulell el pitrall i la bossa del corredor i a un altre de diferent la samarreta si havíem escollit tenir-ne -més endavant en parlo-; i ja estava fet! És curiós que per accedir a la zona exclusiva havíem de passar per sota d’una reproducció de cartró de la Porta de Brandenburg -l’arribada de la cursa passa per sota de la de veritat- i per sortir-ne ho fèiem amb la possibilitat de deixar un autògraf o un desig al mur dels inscrits.
  • Bossa del corredor: una esponja -que mai utilitzo-, productes promocionals energètics que sempre van bé i totes les promocions que vaig poder arreplegar fent un tomb per la fira del corredor: barretes energètiques, aigua, caramels… Tot i això, n’he vist de molt més plenes, com a París.
  • Samarreta: és el punt fosc de la Marató de Berlín, és on falla. La samarreta s’adquireix a banda de la inscripció i no només n’hi ha una, sinó que hi ha la de corredor, la de finisher -quina por els que la compren abans d’haver corregut!- i tota una col·lecció Adidas feta expressament per a l’ocasió. El millor és reservar-ne una, jo crec que la de corredor, al moment de fer la inscripció i ja està. Si algú vol el paravent oficial, també cal que l’encarregui, ja que volen.
  • Breakfast-run: onze mil corredors, sense inscripció, però perfectament organitzats i amb esmorzar per a tothom. Vaig menjar tant com vaig voler i encara em podia haver atipat més. Fa caliu, fa festa, ajuda a passar sense nervis el matí del dia abans i acaba amb una volta a l’estadi olímpic. Una cita obligada.

marato-berlin-breakfast-run

  • Guarda-roba: el guarda-roba és molt alemany. Pots portar la motxilla que vulguis però l’has de poder posar dins de la bossa que t’han donat a la fira del corredor. És una qüestió d’imatge -amb el logo de la cursa i dels patrocinadors- i d’ordre ja que així s’asseguren que ningú porti més equipatge del normal.
  • Recorregut: el més ràpid del món a una ciutat que m’encanta, no cal dir res més. A vessar de gent des de l’inici fins al final, per carrers amples i sense girs complicats. Sense anades i vingudes pel mateix carrer accessible de manera que el públic pugui assistir a diferents punts durant la prova sense haver-se de desplaçar exageradament. El primer del món.
  • Sortida: tota previsió de temps és poca i la mitja horeya que vaig reservar per escalfar, moure’m i posar-me en sintonia va volar caminant pel Tiergarten cap al meu calaix –nuestro corral, que deia un company de Mèxic-. No hi ha cues, però sí que hi ha aturades per a què no hi hagi aglomeracions. 40.000 corredors són molts i l’organització no vol que se’ls escapi ni un sol detall.
    Els calaixos són gegants i l’ambient és preciós. Tret de sortida i avinguda per davant, amb una rotonda que divideix els corredors i els torna a ajuntar. Hi ha espai de sobres per trobar el lloc a la cursa de seguida.
  • Avituallaments: no sé perquè vaig tenir la sensació que n’hi havia més que els que sortien anunciats a la guia. Potser vaig veure d’algun got que era per refrescar-se, no ho sé. Al principi a banda i banda del recorregut; quan el grup ja s’estira només a la dreta. Tot sempre amb gots, l’aigua i la beguda isotònica. Els gels energètics, separats per gustos, al passadís PowerGel són un avituallament molt corporatiu i molt ben organitzat.
    I al de l’arribada no hi falta el mig litre de cervesa sense alcohol, ni la fruita, ni el te.
  • Arribada: diuen que és la millor arribada de totes les maratons del món. Jo m’ho crec. Creuar la porta de Brandenburg té un alt component històric i estètic alhora. I els 200m que separen la Porta de la línia de meta són un autèntic passadís fins a la glòria. Corro amb música -sí, no ho puc fer tot bé- i des del km40 vaig treure’m els auriculars per viure l’arribada amb tots els sentits. I quina arribada!

marato-berlin-fotos-2

  • Fisioteràpia: un massatge a una llitera a la gespa sota el sol després de córrer una Marató és el millor massatge que em puc imaginar. Per l’hora a la que vaig arribar no vaig haver de fer gens de cua. I després del massatge, una mica d’estiraments a la gespa. Què més es pot demanar?
  • Festa final: hi ha dues festes finals. Una a l’arribada, amb música, gespa i cervesa sense alcohol; és una bona distracció després de la dutxa a les tendes de campanya habilitades per a la higiene. I l’altra és diumenge al vespre, a un club d’esdeveniments. Hi ha entrada gratuïta pels corredors i pagant pels acompanyants. S’hi fa l’entrega de premis, un passi de fotografies i música en directe; però és tot molt car i no és el meu espai. Vaig treure-hi el nas i vaig marxar de seguida perquè no m’hi trobava del tot còmode i preferia seguir fil per randa les eleccions.

marato-berlin-fotos-5

  • Tornaré? I tant que tornaré. No serà l’any que ve, perquè tinc ganes de veure com són altres ciutats vestides de Marató; però tornaré a la capital mundial de la distància de Filípides, que ningú ho dubti!

I ara què?

Ara tinc nostàlgia de Berlín i moltes ganes de Behobia. Perquè l’any passat no va poder ser perquè el 9N em reclamava, però aquest any ho tinc tot preparat per anar a Donosti a ser aplaudit. Perquè hem quedat que a la Behobia s’hi va a això, oi? A gaudir de l’ambient corrent i a rebre aplaudiments. És així?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s