Una idea per a prevenir les morts a les curses

La desgràcia dels atletes que ens deixen

Un de cada 18.000 corredors habituals és víctima de mort sobtada1. Cada cop que un corredor perd la vida en una cursa s’obre el debat de la salut, la preparació, els exàmens mèdics i les proves d’esforç, la consciència, el seny, la responsabilitat i la maduresa dels corredors. A alguns se’ls encongeix el cor i altres es dediquen a criminalitzar i donar lliçons. Parlem de morts, així que si fa falta alguna cosa és respecte i molta feina per millorar la prevenció.


És responsabilitat, no culpa

Per afrontar aquest debat hem de partir de la base que de morts n’hi ha en totes les disciplines esportives i que totes són una tragèdia per a tothom: en primer lloc per l’esportista, a continuació pel seu entorn i finalment per la comunitat sencera. Per tant, d’entrada cal eliminar tots els judicis sobre casos concrets ja que ningú en coneixem els detalls. I també cal destriar els tòpics de les veritats i llençar-los a les escombraries.

Quins tòpics? D’una banda els dels esportistes i en el cas dels corredors especialment els que se senten a les línies de sorida. No s’ha de fer cas dels “no vinc en les millors condicions”, “fa X que no corro”, “no les tinc totes”, “veurem què passa”. El 99% són comentaris fruit dels nervis, per treure pressió i baixar, de cara als altres, el llistó. Els corredors són capaços de fardar a tot arreu menys a la línia de sortida.

D’altra banda hem de llençar a les escombraries els tòpics dels no-corredors davant la mort d’atletes. Ja n’hi ha prou de “molts no van preparats”, “es pensen que són superiors per córrer i després mira què passa”, “tants dies tants quilòmetres no pot ser bo”. Criminalitzar no fa cap favor.

Cada mort és una tragèdia i si cal fer alguna cosa és arremangar-se per trobar la manera deprevenir-les al màxim. Com? Tots junts, organitzadors, corredors i professionals de la sanitat. Perquè cada ensurt i cada mort no és culpa de ningú, sinó que és responsabilitat de tots.

Els quatre models que conec

Quan busquem una manera de prevenir els accidents, de trobar eines per estar alerta, de conèixer el nostre cos per saber si estem o no estem en forma per afrontar segons quins reptes i segons quins esforços, el millor que podem fer és mirar què es fa al nostre entorn. Jo conec quatre models:

  • El test de sinceritat: a Alemanya la inscripció a les curses va acompanyada d’un autotest de salut basat en la sinceritat (vegeu-lo aquí). Hi ha una sèrie de preguntes sobre salut que acaben amb un veredicte: o ets apte i tot i això se’t recomana que facis una revisió mèdica o no ho ets i cal que presentis un certificat mèdic amb la inscripció. Òbviament els que obtenen un resultat negatiu poden tornar-lo a fer i mentir per obtenir l’OK, en aquest cas s’enganyen a ells mateixos. La principal responsabilitat recau sobre ells.
  • El test del metge de capçalera: per participar en qualsevol prova d’atletisme a França cal presentar un certificat mèdic com aquest de la Marató de París. A França n’hi ha prou anant al metge de capçalera per a obtenir l’OK després que et faci fer una revisió i, si cal, unes determinades proves específiques. En aquest cas part de la responsabilitat recau en els professionals i el pagament de les proves mèdiques als contribuents. Els corredors senzillament segueixen els passos burocràtics que cal.
  • La RunCard: per córrer a Itàlia cal tenir una targeta anomenada RunCard (podeu veure’n la web aquí). Tenir-la val 30€ l’any i ofereix descomptes per a fer les proves necessàries per a obtenir el certificat d’aptitud per a participar a proves d’atletisme, imprescindible per a córrer curses a Itàlia. En aquest cas part de la responsabilitat recau en els professionals i el pagament de les proves mèdiques als corredors.
  • Sense revisió: finalment hi ha països, com Catalunya, en què per a inscriure’s a curses no cal tenir cap certificat mèdic encara que alguns organitzadors ho recomanen. La responsabilitat en aquest cas recau en els corredors i en els organitzadors.

La meva proposta: coresponsabilitat, copagament

Una ergometria o prova d’esforç2, la prova necessària per a certificar que un corredor és apte per a participar en proves d’atletisme, té un cost d’entre 80 i 100€. Jo penso que ens trobem davant d’una qüestió de coresponsabilitat entre els organitzadors de les curses i els corredors que hi participen i que, per tant, aquest cost l’han d’assumir tant organitzadors com corredors.

Que no s’espanti ningú. S’ha de fer de manera que les curses populars puguin seguir sent populars i que els corredors no hagin d’assumir una despesa més a la de totes aquestes inscripcions que no paren de pujar. Com?

Amb l’objectiu d’un test de sinceritat a l’horitzó, primer cal educar la població, molt avesada a la picaresca. Per tant d’entrada proposo un test annual obligatori per a tothom organitzat a través d’una RunCard de copagament entre corredors i organitzadors que premiï els corredors habituals.

Penso en una prova d’esforç de pagament integral per a corredors ocasionals i de 50-50 per a tots els corredors que corrin almenys una cursa mensual a l’any; la meitat seria cosa dels corredors i l’altra meitat, assumida pel conjunt de curses que se celebren, se’ls bonificaria.

Per què? Perquè si ambdues parts són responsables, em sembla just que els organitzadors s’impliquin d’aquesta manera en part en la prevenció, la salut i la seguretat dels corredors que participen a les proves que organitzen. Una petita part a repartir entre les més de 1700 proves que se celebren cada any a Catalunya és una gran ajuda econòmica pels corredors.

I és que els uns han de vetllar per ells mateixos i no s’hi val que els altres només s’orientin en el negoci. Les curses han de poder seguir sent populars sent alhora més segures per a tothom.

Òbviament aquesta és una proposta molt verda que cal elaborar molt i cal veure com hi encaixarien totes les curses: negocis, benèfiques, gratuïtes o de preus populars. El què està clar és que la salut ha de ser primordial i que és cosa de tots, ja que córrer és més que un negoci i ho ha de seguir sent.

Referències:
1- Dada de Jon Iriberri de Custom4.us via Begoña Beristain.
2- Prova d’screening per a establir la resposta i la capacitat de recuperació del sistema cardiovascular a l’esforç físic intens i detectar possibles alteracions.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s