Prepara la Cursa Jean Bouin 2015

5 consells per a la clàssica de Barcelona

Aquest cap de setmana coincideixen el Clàssic, dissabte a la tarda, i la cursa clàssica de l’atletisme amateur i professional de Barcelona, la Jean Bouin, que té salut de ferro i ja arriba a l’edició número 92. Diumenge serem al voltant de 12.000 els corredors els que ens sumarem al mes de mig milió d’atletes que des del 1920 han corregut en aquesta prova durant un cap de setmana de festa de l’atletisme popular i de formació.


Gairebé de manera ininterrompuda els carrers de Barcelona han acollit des del 1920 la Jean Bouin, una de les primeres curses d’asfalt/ciutat d’Europa. És cita obligada per a tots els corredors de la ciutat comtal i també pels amants de l’atletisme de Catalunya. Està ben organitzada, és una bona festa i arriba en un moment de la temporada en què tots hauríem de començar a tenir bones cames. El principal handicap és l’arribada del fred i sembla que aquest any també apareixerà justament aquest cap de setmana.

Es tracta d’una cursa ideal per a córrer amb estratègia, per això aquest cop els consells tenen a veure amb prendre decisions de cursa més que no pas en secrets del recorregut a tenir en compte.

1- La importància de l’estratègia

Si hi ha una cursa a Barcelona que demani pensar una estratègia per acabar-la sense patir o per apostar per una marca sense allò de “quan quedin 2km valoraré si ataco o no”, aquesta és la Jean Bouin. Hem de ser sincers amb nosaltres mateixos el vespre abans i portar la cursa al cap.

La suma del Paral·lel més el tram a partir del carrer Lleida fan que haguem de decidir si els últims 2.500m els patirem de valent o els farem amb la reserva que haguem acumulat durant tota la cursa. A la Jean Bouin no es pot serrar les dents durant 10km o clavar cada km. Aquestes estratègies són massa agosarades o massa simples per aquest cap de setmana. I sobretot la pujada final demana prendre una decisió:

2- Buscar fer marca o acabar, aquesta és la qüestió

Diumenge sortirem a buscar la marca -que no vol dir aconseguir-la- o buscar acabar bé; però no hi haurà lloc  per a mitges tintes. La Jean Bouin és així, tria quina és la teva estratègia i sàpigues que:

Si busques marca has d’anar amb el ganxo al coll intentant no perdre el nord però sí esgarrapar algun segon a cada quilòmetre per a poder sacrificar-lo durant el Paral·lel i el tram que hi ha entre Lleida i la meta.

Si el que vols és acabar has d’anar guardant forces al sarró, quilòmetre a quilòmetre, per arribar amb les cames fresques al tram final. Quan encaris Paral·lel poc a poc i bona lletra, que l’últim quilòmetre i escaig puja però no tant.

3- Tres quarts de cursa plans per esgarrapar

Si és com l’any passat, la sortida no és òptima, ja que l’arc amb les estores de Championchip va ser un pèl massa estret, així que cal intentar sortir pel mig i només sortir començar a buscar el lloc dins la cursa. La sortida és per intentar agafar ritme des del tret i sobreviure al primer pendent positiu, al carrer Entença, que fa de filtre. A partir de llavors cal aprofitar que és una cursa de grans avingudes (Gran Via, Passeig d’Isabel II) per anar al ritme que ens haguem proposat segons l’estratègia que portem.

Com que aquest any la versió 5k surt a la mateixa hora que la 10k, cal estar atents a la separació de recorreguts que hi haurà de camí cap a la Ciutadella. Però especialment, aquells que porteu una estratègia més conservadora no heu de caure al parany de deixar-vos endur pels que correran 5km, que ells pararan però a vosaltres us en quedaran cinc més!

4- El Paral·lel és la prèvia al més difícil

El Paral·lel, ai el Paral·lel! Per una vegada no és el més dolent de la pel·lícula sinó que tan sols és l’avantsala del tram final. Aquí cal tenir seny, s’ha de començar a utilitzar els segons de marge però no es poden gastar tots, perquè a continuació ve el més dur:

  • Tamarit: 200m molt durs, especialment perquè es ve de Paral·lel i es té al cap que encara queda pujada. Cal augmentar la freqüència de passos i reduir la gambada. Mentalitat.
  • Lleida: són uns 300m, segueix pujant però no tant. El més dur ja ha passat, cal començar a tenir aquesta idea al cap. Mentalitat positiva.
  • Maria Montessori: la tònica és la mateixa, però el final és més a prop i el pròxim tram fa baixada. Sobretot: no defallir.
  • Guàrdia urbana: es pot recuperar i regular al final o tirar el cos endavant per agafar embranzida i preparar la recta final. Hi van uns segons miraculosos.

5- L’arribada a meta pica una mica

Som a Montjuïc però l’arribada a meta no és ni pujant ni baixant Maria Cristina. És al llarg de l’avinguda Rius i Taulet. Després de més de dos quilòmetres de pujada arriba l’hora de la recta final, que segueix picant. Són gairebé 300m que cal encarar molt bé. Després d’haver arribat fins aquí no s’hi val llançar l’sprint i fer figa. Per mi el millor és aprofitar la velocitat de la baixada de la Guàrdia Urbana, regular durant uns metres i decidir quan es fa l’esforç final. Un cop es llança l’sprint no hi ha d’haver cap més possibilitat que buidar-se fins a la meta.

I jo què?

Jo tinc la sensació d’estar ben recuperat de la Behobia però he de ser conscient que la meva temporada no va començar al setembre, perquè precisament l’últim cap de setmana de setembre vaig córrer la Marató de Berlín. Però sí, per què no dir-ho? Sortiré a esgarrapar segons per fer millor temps que l’any passat.

I després de tot això, qui vulgui seguir gaudint d’un matí de diumenge ple d’atletisme pot quedar-se a veure les curses infantils i juvenils. D’aquí en surten els futurs guanyadors!

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s