Tant com pugui…

…i tan bé com pugui. Amb vosaltres.

Aquest no és un post d’excuses, és un text de sinceritat amb mi mateix escrit amb una sola mà, amb incertesa i alhora amb esperança. I amb aquella il·lusió que no perdo i ganes d’avançar, d’aprendre, de superar aquest moment complicat i de convertir-lo en una experiència enriquidora.


Un hivern d’imprevistos

Si la tardor va anar d’allò més bé –Marató de Berlín, aplaudiments a la Behobia, bons temps al Correbarri i a la Jean Bouin-, aquest hivern no he estat fi. I he anat dels entrenaments al repòs i del repòs als entrenaments. He hagut de combinar ganes de córrer amb precaució, el pes del calendari amb el seny i els objectius amb la salut.

I quan semblava que tot tornava a la normalitat vaig tenir una mala caiguda jugant a futbol. Tant dolenta que em vaig fracturar el cap del radi del braç esquerre. Deixant de banda totes les bromes sobre com de dolent per a la salut és fer esport i com de perillosos per la integritat física són els esports d’equip en comparació amb els individuals com l’atletisme, allò que em preocupa és que duc massa temps aturat i que el calendari no s’atura.

La Marató cada cop més a prop

La Marató de Barcelona cada cop és més a prop; i no només això, sinó també totes les cites que tenia programades abans d’arribar-hi: la Mitja de Catalunya, la Mitja de Barcelona, la Maratest… A hores d’ara no sé què podré córrer i què no. No en tinc ni idea i algunes nits m’assalten línies de sortida, problemes amb les vambes i contratemps a guada-robes.

Faig el que puc per estar tranquil, per anar pas a pas i per a ocupar el cap amb altres coses. I la Marató què? és la pitjor pregunta que se’m pot fer. Visc entre la incertesa del calendari i la preparació física i la certesa que faré tant com pugui per arribar a tot allò que sigui assenyat i que ho faré tant bé com pugui.

És difícil que passin els dies i a estones fins i tot és difícil que passin les hores, però m’esforço per a distreure’m fins que es fa fosc i m’esforço per dormir i descansar fins que surt el sol. I guixo els dies al calendari esperant una nova visita al metge i creuo els dits per a què em digui que no cal que hi torni.

I ara què?

Ara faig bondat físicament, he treballat mentalment per acceptar aquesta situació i ara ho faig per tal de redefinir objectius. A hores d’ara tot és tan incert que procuro no pensar en números, ni de dates ni de marques. Sé que no he de demostrar res a ningú i que d’aquesta situació he de ser capaç de treure’n una lliçó positiva. I l’únic que espero és fer-ho i poder sortir a córrer aviat i comptar amb tots vosaltres en algun punt dels recorreguts que faci.

Perquè ara més que mai necessitaré la força que em dóna el vostre somriure, l’empenta que em transmeten la vostra il·lusió i la vostra confiança, i la companyia que sento al saber que d’una manera o altra correu amb mi.

I de tant en tant preparo llàgrimes de les bones per si puc ser a la Marató.

Anuncis

7 Comments Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s