Prepara La Mitja 2016

5 consells per la Mitja de Catalunya

Després d’un gener habitualment dedicat a fer baixar els turrons i a sumar quilòmetres, el febrer sempre comença amb la Mitja de Catalunya. Una cursa que no para de créixer i d’innovar per seguir sent la referència de les mitges maratons de casa nostra. Amb aquesta edició ja en van trenta i per celebrar-ho vindrà en Dennis Kimetto, actual record mundial de Marató -2h 2min 57s a Berlín 2014- amb l’objectiu de baixar de l’hora.


La Mitja és una cursa molt nostrada amb vocació de millora, d’innovació i de no parar mai de fer-se gran. Segurament és la cursa que fa sortir de casa més corredors sense haver d’anar a Barcelona i que ajunta més barcelonins a una línia de sortida fora de la Ciutat Comtal.

Són les ganes d’excel·lència i la feina ben feta allò que fa possible un esdeveniment com aquest, que enguany tindrà a la línia de sortida l’home més ràpid del món en Marató, ajuntarà tres proves diferents -la Mitja, una 10k que estrenen i el Quart-, oferirà serveis com una ludoteca pels fills dels corredors i ha fet possible recollir la bossa del corredor a Barcelona.

A mi, si m’ho permeteu, l’esperit de la Mitja d’alguna manera em recorda el de la Behobia -segurament també hi fa la marca, Adidas-. I és que a la voluntat de l’organització, cal sumar-hi que els habitants de Granollers, Les Franqueses i La Garriga es bolquen amb la cursa i animen gairebé fins a perdre la veu.

Per a afrontar aquesta cursa, com sempre, proposo 5 punts que cal tenir en compte.

1- Una recta final molt llarga

Començarem pel final, perquè aquest és el punt u i de recta final n’hi ha una. N’hi ha una i és d’allò més llarga, tant com més de 3km i per tant cal plantejar una bona estratègia per no fondre’s abans d’hora i no perdre la paciència veient asfalt i gent animant però sense poder ni tan sols intuir l’arc de meta.

Malgrat que ens situem a l’última recta, quan són tan llargues sóc partidari de fer-ne mitja al ritme que es duu i dividir l’altra meitat en dos trams més o menys iguals en els quals augmentarem el ritme i finalment ens buidarem.

2- Dues parts totalment diferents

El punt dos va dedicat a les dues cares de la Mitja, un recorregut amb dues parts gairebé antagòniques. A la primera tots els debutants ens hem preguntat per què aquella passejada en pujada i amb vent lateral per una zona de polígons és la Mitja de Catalunya. A la segona, tant bon punt hem arribat a La Garriga, ho hem entès. Polígon i gent; pujada i baixada; patiment i ritme, ritme, ritme; conservadurisme i tirar la casa per la finestra. Així és la Mitja.

3- Tres marxes i tres avituallaments

Encara que sembli mentida, la Mitja té un recorregut apte per a fer marca i també té tres punts d’avituallament. L’altimetria sempre enganya perquè sembla més del que és, la sortida sempre és ràpida i si durant la primera part del recorregut mantenim un ritme assenyat, durant l’últim tram aprofitant la baixada serem capaços de marcar temps sorprenents i de recuperar tots els segons perduts durant l’anada a La Garriga.

És per això que cal programar tres marxes i hidratar-nos als tres punts d’avituallament:

  • Marxa 1: una vegada més dividim el circuit per la meitat i la segona meitat en dues meitats. Des de la sortida fins a La Garriga cal tenir coco.
  • Marxa 2: durant la primera part de la segona meitat no tot és baixada.Gairebé fins al km16 cal contenir-se una mica i regular el ritme, ja que hi ha canvis de rasant que amb seny són assequibles però amb rauxa poden ser una tortura.
  • Marxa 3: els últims 5 quilòmetres s’han de fer amb el ganxo a la barbeta. No hi ha sorpreses ni lloc per a contratemps, cal aprofitar la baixada per retallar.

4- Quatre trams de pujada dura

Si bé simplificant diem que l’anada és de pujada i la tornada de baixada, curiosament tres dels quatre pendents més pronunciats del recorregut es troben a la segona part. Cal que els tinguem presents per a què no ens agafin per sorpresa.

  1. Inici de la cursa: el primer de tots no és pendent en sí, però sí que és l’inici d’una llarga pujada. Les sortides són esbojarrades i amb més fe que enteniment, per això cal tenir en compte que des del km0 el recorregut ja puja.
  2. Sortida de La Garriga: és fàcil sortir de La Garriga, coincidir amb els que tot just hi arriben, pensar que això de pujar ja està fet i estampar-se contra una paret. No, no està fet i tan bon punt sortim del poble hi ha un tram d’un quart de quilòmetre que ens ho recorda pujant.
  3. A sota del tren: creuar les vies gairebé sempre és sinònim de pendent. Això és així i cal serrar les dents.
  4. Últim avituallament: l’últim avituallament coincideix amb el final de l’últim pendent a tenir en compte. És veritat que encara hi haurà algun canvi, però res a destacar. Toca agafar energia i cap endavant.

5- Cinc objectius amb 10 llebres

I arribem al punt cinc per a dir que diumenge hi haurà deu llebres amb cinc objectius: 1h20, 1h30, 1h40, 1h50 i 2h. Quin és el secret? Anar amb elles si es busca un d’aquests temps i tenir-les de referència si se’n busca un altre. Sempre són molt bona gent i a banda d’animar i marcar el ritme, n’hi ha que també ajuden amb l’estratègia aquells corredors que busquen un altre temps però que durant uns quilòmetres es refugien en els grups que es formen al seu voltant.

I jo què?

Jo de moment sé 1) que he escrit aquest post amb una sola mà -una autèntica feinada, quin mareig!-, 2) que he anat a buscar la bossa del corredor a la botiga Adidas de Passeig de Gràcia i 3) que diumenge d’una manera o altra voldria ser a Granollers.

Anuncis

One Comment Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s