La Mitja 2016, a examen

Avui hem trencat la sequera

Ha plogut després de tres mesos sense fer-ho. I ha plogut mentre corríem. Després de massa dies de sequera he tornat a córrer una cursa i he quedat ben xop. Aniversari i èpica s’han combinat per tal que la trentena edició de La Mitja quedi gravada per sempre a la nostra memòria. Escric des del plaer que aporta una dutxa d’aigua calenta després d’una pluja tan freda i des de l’alegria d’haver tornat a córrer i d’haver-ho fet prou bé.

---

Entre el retorn i la prova superada

Després de tenir un hivern complicat i d’haver-ho acabat d’enredar tot amb una fractura al colze, dijous passat vaig rebre l’alta, ahir vaig sortir a provar com vivia el colze això de córrer i avui he corregut La Mitja. No hi volia faltar. No hi podia faltar. I la veritat és que el retorn a la competició ha estat acompanyat de bones sensacions de caràcter global.

Ara bé, m’ha fet falta fer molta feina mental, moltíssima. Sortia d’un calaix exagerat pel ritme que tinc ara mateix, de manera que durant tres quarts de la cursa he vist com no parava d’avançar-me gent i com no podia situar-me còmodament en cap grupet. He treballat molt i i molt intensament per a què això no m’enfonsés. He experimentat la sol·litud del corredor: em trobava en la dimensió espai temps que hi ha entre els que corren a X’Y”/km i els que corren a X’Y+n”/km. I aquí no hi ha ningú.

Però no he defallit, he sabut en tot moment quin era el meu lloc a la cursa, he lluitat per mantenir-m’hi i quan m’ha semblat que em faltaven forces he buscat somriures entre el públic i picar les mans dels nens, que les estenen amb il·lusió. El que més, aquell que m’ha dit: “Va marc, tu pots, ànims! Em dic com tu!”. Per mi avui la pluja ha estat el més petit dels obstacles.

El crono i els núvols, quin temps!

La millor de les notícies per a tothom ha de ser haver creuat la meta. Perquè tant el cronòmetre com la pluja han estat adversaris de gairebé tothom. Fins i tot el cap de cartell ha punxat, en Dennis Kimetto ha fet cinc minuts més que la seva millor marca -ho diu en Miquel Pucurull-. Malgrat això, he de dir que tinc la sensació que amb el perill de la pluja els atletes favorits han sortit conservadors, més per complir i fer un entrenament que no pas per guanyar la prova. Només cal veure com creuaven la meta.

Però que ni una cosa ni l’altra -ni tampoc les malles horroroses, hipnòtiques, esperpètniques- desllueixin una cursa que segueix al top de l’altletisme català. La Mitja creix i avança i participar-hi, a banda de ser una experiència que tant bon punt es creua la línia d’arribada es vol repetir, és formar part de la història.

Examen

• Recollida de pitralls: aquest any als barcelonins no ens va tocar sortir de la Ciutat Comtal dos dies seguits -molts al saber-ho vam respirar alleujats-. El pitrall també es podia recollir a la botiga Adidas de Passeig de Gràcia. El lloc és curiós, és un antic banc i els pitralls s’entregaven dins la caixa forta, curiós i simbòlic. Però dimecres al matí hi havia un quart d’hora de cua en un espai massa reduït per tanta espera amb tanta gent. Cal regular per trobar l’equilibri entre la singularitat i el pragmatisme.

• Bossa del corredor: la de La Mitja sempre va plena. I aquest any més que mai. Dos paquets de pasta oriental i un d’occidental -macarrons-, el tradicional caldo Aneto, una mostra generosa de KH7 i… una armilla, unes malles terribles i la samarreta.
• Samarreta: la samarreta, Adidas, és excel·lent. Disseny dedicat als 30 anys que fa la cursa i qualitat elevada -més alta que la de l’any passat, quan vam patir una prova fallida d’un nou teixit-. Ara bé, quan Adidas ja no té res a veure amb els productes que acompanyen la samarreta hi ha el risc de baixar la qualitat -una armilla paravent senzilla; on ha quedat el jersei de fa dues edicions?- i el de tocar fons -d’acord, era Carnestoltes, però calien aquelles malles tan i tan i tan i tan lletges? No. Rotundament no. Cal felicitar els corredors atrevits que, sense tenir intenció d’anar disfressats, se les han posat. Felicitats-.
• Guarda-roba: al pavelló, amb el sistema revolucionari avalat per les principals agències d’intel·ligència del planeta segons el qual les motxilles no s’ordenen per dorsals sinó a partir dels dos últims dígits de cada dorsal. És fàcil d’entendre i agilitza d’una manera infinita el procés de recollir-les a l’acabar la cursa. Si no és que està patentat i val un dineral adquirir els drets per a fer-ho, no entenc perquè les altres curses no utilitzen aquest sistema.

• Recorregut: hi ha dues mitges, la del polígon i la de la gent. Què voleu que us digui, el tram de polígons és avorrit, monòton i lleig. I a sobre fa pujada! Però queda àmpliament contrarestat amb els trams urbans i amb gran part de la tornada, des de La Garriga fins a Granollers. Tinc la sensació que és un recorregut més dur del que sembla -potser és que jo avui ho he viscut així-. Després de 10km pujant encara en queden 5 trampejant canvis de rasant per arribar finalment als últims de baixada. Però es fa bé i amb una bona estratègia, millor!
• Sortida: fàcil, ampla, àgil, animada. Però ha tornat a passar el mateix que l’any passat i el locutor ha parlat de morts relacionats amb les curses i tinc seriosos dubtes sobre si això és el més adient minuts abans de disparar el tret de sortida.
  D’altra banda aquest any s’ha pres la decisió d’endarrerir la sortida de La Mitja fins les 11h. És veritat que a banda del Quart aquest any s’incorporava a la festa el recorregut de 10km i calia donar sortida a més proves. Però em pregunto què hagués passat si en comptes de ploure haguéssim patit una onada de calor. Sembla que aquesta temporada la Behobia i La Mitja s’han intercanviat els papers meteorològics.
• Avituallament: molt, molt bé. Molt llarg per evitar aglomeracions, frenades i taps. Aigua, beguda isotònica i aigua, i aigua de nou. La llàstima ha estat que l’avituallament de l’arribada hagi quedat deslluït per la pluja. Aquest any el brou no ha estat a l’alçada del d’en Pep Salsetes -amb foc a terra, fent-se tota la nit sota les estrelles-, però els gotets de caldo i de te eren d’allò més reconfortants. Em temo que ben pocs han tocat la fruita, amb aquell aiguat l’objectiu era tenir un gotet calent entre les mans i anar cap a l’espai de fisioteràpia o a buscar la motxilla.

• Arribada: també ha perdut lluïment per la pluja, l’escalfor del públic se sentia més per la seva presència que no pas per la proximitat, la gran majoria estaven arrecerats sota els balcons. Però la qüestió és que hi eren i que sota la pluja l’arribada ha estat èpica.

• Fisioteràpia: fantàstic, no he fet gairebé gens de cua i m’ha tocat una llitera de la que en sortia un dels atletes kenians que han participat a la prova. El seu massatge ha estat més llarg i més complet que el meu -li n’han fet a l’esquena i tot!-, però no em puc queixar. Qui es pot queixar després d’un massatge?
• Tornaré? I tant que tornaré. I tant.
  

I ara què?

Ara estic content d’haver tornat a córrer i, malgrat que he constatat que em falta físic, el colze sembla que no és un problema. Així que m’he de concentrar en seguir recuperant i tornar a fer una mitja diumenge que ve, la de Barcelona. L’any passat entre l’una i l’altra va haver-hi un cap de setmana de marge, però aquest any vénen seguides les dues mitges i la Maratest. A sumar quilòmetres!