La Mitja de Barcelona 2016, a examen

Dues setmanes, dues mitges

Avui he corregut a Barcelona la segona Mitja Marató en dues setmanes. L’eDreams Mitja Marató de Barcelona és ràpida i aplega molta gent, però malgrat el Road Race Bronze Label de la IAAF encara té molt marge de millora, tant pel que fa a l’organització com pel que fa a l’ambient. La germana petita de la Marató de Barcelona necessita millorar en tots els aspectes menys en el recorregut per a ser un referent. I és que en un moment en què les curses han de ser una experiència que vagi més enllà del traçat, aquesta és la seva assignatura pendent.


Diuen que les comparacions són odioses, però és precisament per això que comparem: perquè ho són. I excepte en la rapidesa del recorregut i en l’habilitat dels speakers -avui estaven aprofitant per fer una posada a punt de cara a la Marató de Barcelona, oi?-, la mitja Marató de Barcelona perd en totes les comparacions amb la Mitja de Catalunya -la de Granollers, La Garriga i Les Franqueses-. Què voleu que us digui, això és així.

Un sol esplèndid, però massa vent

Ha fet més sol i menys fred que l’any passat, recordo que el 2015 vaig córrer més abrigat -amb buff!- i que a la línia de sortida vaig estar-me més estona arrecerat sota la bossa d’escombraries que aquest cop. Però ha fet molt vent. Podem culpar-lo de les nostres desventures. Tant vent que no hi ha hagut rècords per part dels kenians. Vincent Kipruto ha trigat 3 minuts més que Kipchoge el 2010 i Florence Kiplagat, que fa unes setmanes va estar malalta, ha trigat 4 minuts i 10s més que l’any passat, quan va fer l’últim rècord de la prova.

Les condicions meteorològiques no es poden controlar, per tant, punt i a part. Ara bé, el que sí que es pot controlar és la qualitat de la prova. I si d’una banda la Mitja Marató de Barcelona aquest any ha batut rècord de participació amb gairebé 16.500 inscrits -un terç estrangers-, d’altra banda cal que millorin moltes coses per a què malgrat les bones dades referents a inscripcions no s’estanquin o redueixin -potser amb els mateixos o més estrangers, però cada cop amb meys locals-. Perdoneu-me, però la Mitja de Barcelona ha de ser alguna cosa més que una cursa on fer MMP. Falten detalls i sobretot falta ambient.

Examen

  • Fira del corredor: aquest any l’han traslladat del costat de la Guàrdia Urbana -que no era massa encoratjador- al DHUB. Però malgrat aquest canvi dir-ne fira segueix sent exagerat. Hi ha un estand de Decathlon per a qui necessiti fer una compra d’última hora -també a preu de necessitat d’última hora- i poca cosa més. L’espai no els queda gran -s’han sabut repartir bé-, però el nom sí. D’una recollida de dorsals se’n diu recollida de dorsals, no fira del corredor.
    mitja-barcelona-2016-recollir-dorsal
  • Recollida de dorsals: correcta, ràpida i sense entrebancs. Ara bé, cal que ens comencem a plantejar què passa amb els voluntaris que participen en aquesta acció i en la seva incapacitat de fer anar el sentit comú. És absurd que a la fila del 8.000-9.000 no hi hagi ningú esperant i que a la fila del 9.000-10.000 es faci cua, curta però cua. Si us plau, professionalitat i vocació de servei. Que l’ordre no creï desordre. I les cues per a recollir la samarreta, què? Per què hi ha tantes línies de cua per recollir el dorsal i tant poques per recollir la samarreta?
    mitja-barcelona-2016-recollir-samarreta
  • Bossa del corredor: de la bossa del corredor se’n diu bossa perquè efectivament hi ha una bossa. Una bossa i prou. Una bossa buida. Se’n diu bossa del corredor per això i res més. Runners del món, recordeu que el 2014 van obsequiar-nos amb un gel energètic? Els corredors es divideixen entre els que a la Mitja de Barcelona han vist bosses amb com a mínim un obsequi i els que no n’han vist mai. Per favor, jo què sé, és que ni caldo, amics…
  • Samarreta: gamma bàsica de Kalenji, el bàsic dels bàsics, que ja gasten prou en… en què? En imprimir un lema en anglès en una samarreta d’una cursa catalana? S’ho podrien estalviar. En perpetuar estereotips lamentables des de la perspectiva de gènere com és fer samarretes blaves pels nois i roses per les noies? Doncs ni tan sols això els ha sortit bé. Us heu fixat que hi havia moltes noies amb samarretes blaves? No era la seva lluita contra el patriarcat, era que quan van anar a buscar la seva, resulta que les roses s’havien acabat. I això que aquesta és una cursa que amb la Kiplagat com a cap de cartell busca captar moltes dones.
  • Guarda-roba: per agilitzar el tràmit cal entrar canviat a la zona de guarda-roba. I la veritat és que ho agilitza molt. Quan fa sol com avui, encara, però cal reconèixer que quan fa fred aquestes obligacions toquen la moral, perquè que se n’arriba a estar de bé a dins un poliesportiu fent temps abans d’anar cap a la línia de sortida. En aquest sentit hem de lamentar la desaparició de la carpa que hi havia altres anys. Què se n’ha fet?
  • Recorregut: és ideal per a fer marca i els canvis d’aquest any -un parell de modificacions per guanyar amplada- no han interferit en res. Els quilòmetres estaven ben senyalitzats -tant amb panells com a terra- i les zones de carril bici o de plataformes d’autobús també. Ara bé, que poc que costaria posar cinta als girs i quants maleïts retalladors desapareixerien. Sí, la pujada per sortir a la Ronda Litoral pica, però retallar el gir cap a l’esquerra també ha de picar a l’ànima.
  • Sortida: com sempre que hi ha una gentada, l’estratègia ha de ser poc a poc i bona lletra. Generalment la gent quan fa el salt dels 10k a la mitja Marató es torna més civilitzada -en alguns és un procés reversible així que corren una cursa de 10km-. Per tant, paciència. M’agrada l’estratègia de confiar en el sentit comú i esperar que tothom es posi al calaix pel qual està preparat. Sovint no és així, vergonya pels que enganyen a l’hora d’inscriure’s, s’enganyen a ells mateixos i des del tret de sortida queden retratats. Jo ho seguiria fent així amb l’esperança d’estar col·laborant en construir un món millor.
    D’altra banda, dues coses: 1) potser caldria deixar més marge entre la sortida dels atletes amb cadira de rodes i els dels altres, 2) les dues primeres sortides han estat molt precipitades, no? I allò del compte enrere?
  • Avituallaments: tres avituallaments en una mitja és el que toca. Però que a tots tres hi hagi beguda isotònica és perfecte. Els avituallaments són de les coses més organitzades tant a la Mitja de Barcelona com a la seva germana gran, la Marató. Després de la meta hi ha fruita i beguda.
    Extra! d’altra banda vull felicitar per escrit -sempre ho faig de viva veu- els voluntaris punkis del km19 a la mitja -al 34,5 a la Marató-. Això és tenir ofici! I m’agrada perquè aquells que fa anys eren canalleta, cada any són més grans i, jo què sé, és bonic veure el pas del temps.
    mitja-barcelona-2016-marina
  • Arribada: La recta de meta és llarga i s’ha de calcular bé per no fondre’s abans d’haver arribat. És àgil i fluïda i juntament amb la zona d’Arc de Triomf és on hi ha més afluència de públic. Pel que fa a la recta de meta, el públic està molt ben controlat, a prop dels corredors fins que queden 400m, quan ja s’ha de situar darrere les tanques. Just després de creuar-la el més recomanable és seguir caminant cap a l’Arc de Triomf per menjar, recollir la medalla i anar cap al guarda-roba i al fisio. I la medalla què? La mateixa que l’any passat. Van encarregar-ne el doble, els va sortir més bé de preu i n’han tingut per dos anys seguits. Dos? L’any que ve veurem si són dos o tres.
    mitja-barcelona-2016-arribada-marc
  • Fisioteràpia: molt bé però massa amagat. Molt bé pel tracte, he fet un parell de preguntes sobre el genoll -el tinc ressentit per una sobrecàrrega al quàdriceps, diuen- i he tingut atenció personalitzada. Però em temo que, deixant de banda la bona fe dels voluntaris i els seus coordinadors, això ha estat possible perquè l’entrada a la zona de fisioteràpia estava tan amagada que som ben pocs els que hem passat per allà.
  • Tornaré? Sí, clar que tornaré.

I ara què?

El saber popular diu que dues mitges fan una Marató i aquest febrer ja n’he corregut dues mentre somio en la de Barcelona. Però això ho diuen els que no saben que a Badalona la setmana que ve hi ha la Maratest, la millor tirada llarga del món sencer. Ara toca recuperar -especialment el genoll esquerre; tinc una sobrecàrrega al quàdriceps que me l’ha enganxat i estic flipant- i seguir reposant i treballant per arribar on pugui. Córrer també va d’això.

Anuncis

One Comment Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s