La Marató: el més bell dels nostres somnis

Ni fallar ni defallir. Glòria als campions

Ha arribat el cap de setmana de la Marató de Barcelona. En aquesta Marató per a mi se m’ajunten dues coses: d’una banda corro la distància de Filípides -amb tot allò que implica, des de sacrifici fins a il·lusió- i d’altra banda ho faig a casa, a uns carrers que conec amb tots els detalls i, sobretot, sobretot, sobretot, a prop de la gent que estimo.


Hi arribo després de dues lesions, l’hivern ha estat molt dur, i per tant aquest any encararé una Marató d’una manera nova, com mai fins ara ho havia fet. Potser és per això que en comptes d’un post de prèvia m’ha sortit una mena de crida.


Córrer una Marató és d’allò més bonic que hi ha, però també d’allò més difícil. No és per la distància, sinó més aviat per tot allò que implica: un entrenament llarg, ple de sacrificis i de disciplina, que ens ha de dur a estar preparats físicament però sobretot mentalment. És una cursa on tot va al límit, absolutament totes les parts del nostre cos i de la nostra ànima hi prenen partida i hi ha molt en joc.

Aquesta vegada per mi potser serà més difícil que mai. És la vegada que he passat per més contradiccions. He passat per totes les que em puc imaginar i la veritat és que podria pensar en diumenge i fer-ho amb pessimisme. Però no es tracta d’això, el pessimisme val més deixar-lo per a temps millors.

Perquè diumenge vull formar part d’un somni que aglutinarà més de vint mil corredors i tots el què ells somien. Però no només això, sinó també els de tots els que confien en nosaltres i els que sense conèixer-nos sortiran al carrer a animar-nos. És per això que diumenge començarem a córrer a quarts de nou a Maria Cristina i ho donarem tot fins al final. I ens en sortirem.

Hi estem obligats! No només pel compromís que hem assumit amb nosaltres mateixos, sinó també per tots aquells que ens han acompanyat i ens acompanyaran durant aquesta lluita. I també per tots aquells que diumenge ens veuran, els despertarem alguna cosa i l’any que ve correran. Perquè hem vingut a córrer una Marató i no és que hi haguem vingut ara, sinó que ja l’estem corrent des de fa molt i molt de temps. Perquè la veritable Marató va començar el dia en què vam sortir al carrer a córrer amb aquesta idea al cap.

Així que diumenge, la consigna de sempre. Una consigna compartida amb tots els amants de l’esport, tots els que d’una manera o d’una altra hi estan implicats, tots els que corren, tots els que encara no corren però un dia ho faran. I diu així: hem vingut aquí a suar la samarreta, a donar-ho tot i a fer-ho cada cop millor; a buscar i a intentar donar el millor de nosaltres mateixos.

I ho farem amb un somriure i amb tant coratge com puguem. Perquè diumenge no toca ni fallar ni defallir, ni desertar ni desistir. A la línia de sortida hi haurem anat per guanyar i no fallarem. No ens fallarem a nosaltres mateixos ni a la il·lusió dels que ens acompanyen. No fallarem perquè ja ho hem donat tot, ens hem entrenat dia si dia també, hem sortit al carrer ben d’hora amb vent i fred, i hem renunciat a moltes coses amb quaranta-dos quilòmetres i cent noranta-cinc metres al cap.

És precisament per això que diumenge sortirem al carrer i no fallarem. Són molts mesos de matinar, sèries, fartleks, tirades llargues, begudes isotòniques, inscripcions, cordar el xip groc a les vambes, acumular samarretes… i ara ha arribat l’hora de la veritat i tots som imprescindibles. Ho som tots; ho ets tu i ell i ella i qui aplaudeix al teu costat i aquells que ara no ho fan però també hi vindran.

Perquè tots junts farem possible que visquem una cosa que ens canviï la vida i ens deixi l’ànima irreconeixible. Perquè correrem una Marató, quaranta-dos quilòmetres i cent noranta-cinc metres, i acabarem i plorarem. I mentre ho fem prendrem la determinació de tornar-hi.

Visca la Marató i glòria als campions.

 

*Si et sona l’estructura del text i no saps de què, pots descobrir-ho clicant aquí. La força, les emocions, la valentia, la il·lusió, la confiança, la convicció, el coratge. M’he pres la llicència de prendre’l de referència. Que no li sàpiga greu a ningú. I sí, barrejo política i esport.

Anuncis

2 Comments Add yours

  1. carlitos ha dit:

    El deporte, la política… la vida. Todas versiones diferentes de la misma maratón. Y aunque a veces parezca que competimos contra otros, la maestría es buscar lo mejor de nosotros mismos respetando y ayudando a quien corre alrededor. Ho donarem tot fins al final, company.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s