La Marató de Barcelona 2016, a examen

Una Marató de rècord

La Marató de Barcelona aquest any ha rebentat en xifra d’inscrits -més de 20.000- i s’ha convertit en la la cinquena més multitudinària d’Europa, també ho ha fet en la xifra de finishers -16.899, més que mai-, en la de dones participants -un 18%- i en la de corredors estrangers -un 43%-. D’aquesta manera s’ha consolidat com la Marató més important d’Europa celebrada en una ciutat que no és capital d’estat -per ara!-. Però això no és tot, sinó que compta amb 1 voluntari per cada 5 corredors, 53 punts d’animació, 15 punts d’avituallament i va fer sortir al carrer més de 300.000 persones a animar.


Ara bé, les xifres no ho són tot. Impacten però es queden curtes a l’hora de fer-nos una idea de què va passar a Barcelona diumenge passat. I és que el 13 de març de 2016 Barcelona, onze anys després d’un 2005 sense Marató, Barcelona es va doctorar en la distància reina.

El que vaig viure als carrers -era la tercera vegada que la corria- va ser una autèntica bogeria, una ciutat bolcada, un públic que empeny, un recorregut que frega l’excel·lència -al cap i a la fi Barcelona és com és-, uns voluntaris totalment entregats -per favor, mireu com va esprintar aquest per donar un avituallament a la guanyadora, que se l’havia saltat-.

La Marató de Barcelona som tots

Què voleu que us digui, aplaudiments per tothom, per tots els que d’una manera o altra fem possible aquesta Marató. Perquè la Marató de Barcelona som tots. I perquè cada somriure a l’arribada, cada llàgrima d’alegria, tots els calfreds i la pell de gallina, absolutament tots els nervis de la sortida, les conjures i les paraules màgiques, tota l’energia despresa, l’entrega i els ànims, les mans a punt per xocar, la confiança i la fe, l’acompanyament i la companyia, les dents serrades per saltar el mur, els punys tancats a l’arribada, les abraçades abans de començar i just després d’acabar, l’alegria i la satisfacció, els millors desitjos i l’oportunitat de fer-los realitat, les ganes de plorar, els ulls ben oberts a la nit, la nostàlgia de l’endemà… són possibles gràcies a tots i cadascun de nosaltres.

I el compromís de tots els implicats en aquesta festa titànica fa que ens trobem davant d’una Marató excel·lent. Excel·lent però que no es confiï, perquè hi ha punts que s’han de millorar per treure Matrícula.

Examen

  • Comunicació: hi ha un abisme entre la comunicació prèvia i la que es viu durant el dia de la cursa. La newsletter és lamentable, molt dels 2.000 i la contribució a crear caliu és nul·la. Cal que s’hi posin perquè hi ha molta feina per fer. La publicitat al carrer aquest any ha estat una destrossa del català. Em sap greu haver de ser així de dur amb una cursa que estimo tant, però els jocs de paraules que s’han utilitzat són una autèntica vergonya i una mofa de la nostra llengua, un dels signes d’identitat de la ciutat i del país.
    comunicacio-marato-barcelonaI és precisament en aquesta línia que hem de lamentar el greuge comparatiu entre el castellà i el català a l’entrada de l’ExpoSports. Si a la Behobia fan servir l’èuscar sense cap mena de complexe ni de problema, què passa aquí?
    cartell-catala-barcelona-marato-2016En canvi, la feina de la Vicky i l’Alberto des del micròfon és impecable. Pròxims, acollidors, políglotes, incansables, imprescindibles. Em sembla que no cal dir res més.
    També cal destacar positivament la revista que es va editar per l’ocasió, una lectura entretinguda que, sobretot, dóna imatge. I no ens podem oblidar de l’app que donava informació de servei als corredors i de seguiment al públic aquest any ha anat molt millor que l’any passat, en aquest sentit, molt bona feina!
  • Fira del corredor: milers de metres quadrats d’estands i paradetes dedicades als corredors d’asfalt i de muntanya i als triatletes. És una mena de centre comercial de preus una mica abusius però amb estoc per satisfer totes les necessitats d’última hora. I també és el lloc de la ciutat amb més sortejos per metre quadrat, hi ha sortejos per anar a gairebé totes les maratons i esdeveniments esportius que hi tenen expositor. El que no hi ha és sort. També hi ha xerrades i activitats, però no he anat a cap. Ah! I pa Bimbo, molt pa Bimbo de promoció. A casa dels corredors aquesta setmana se n’ha menjat molt, segur.
  • Recollida de dorsals: molt ordenada, sense cues, fàcil i ràpida. Del dorsal a la samarreta i la bossa i, a continuació, cap al santuari d’Asics per poder entrar a la fira del corredor.
  • Bossa del corredor: l’any passat comentava que hi havia marge de millora omplint-la amb productes dels patrocinadors. Aquest any el marge de millora es troba en aquest sentit i s’amplia amb la necessitat de canviar-ne el disseny. Ja toca, no? La bossa negra amb cremallera i el logo de la Caixa ja cansa. A la Mitja de Barcelona va haver-hi un canvi de color; així què? Sí? Per algun lloc s’ha de començar.
  • Samarreta: aquest any s’ha decidit canviar el disseny de plantilla que feia massa anys que s’utilitzava. Cal valorar aquest esforç, per mi és important cuidar detalls com la samarreta, ja que són un record i alhora una publicitat gratuïta que duran tots els corredors que acabin contents amb la cursa. Perquè algú dubta que els corredors quan entrenem portem les samarretes de les curses que ens agraden? Però malgrat això cal fer una crítica severa a la samarreta per dos motius: 1) El lema és en anglès, una decisió política que lamento profundament. Que no és prou bo el català per ser la llengua de la samarreta de la cinquena Marató d’Europa? Per favor. 2) Ja és un clàssic fer models de nois i de noies, cap problema; però no hi ha més colors que el blau pels homes i el rosa per les dones? Hem de desprendre’ns d’aquests clixés de gènere sigui com sigui, perquè produeixen vergonya aliena i són de tot menys positius.

breakfast-run-barcelona-marato-2016

  • Breakfast run: per mi és bàsic. La passejada és bonica, l’arribada a l’Estadi Lluís Companys té un punt emotiu que ens posa en sintonia amb el cap de setmana que ens espera, l’ambient és de germanor i junts és més fàcil mantenir els nervis a ratlla. El millor de tot? La coca de forner, deliciosa. El pitjor? Les llesques de pa Bimbo sense res per poder-hi untar; va ser estrany si més no.

breakfastrun

  • Pasta Party: un altre bàsic per conèixer gent mentre carreguem carbohidrats. Però aquest any l’organització ha estat bastant desastrosa. Els tiquets s’havien de recollir en una petita taula que hi havia al costat de les samarretes XL, una broma de mal gust. Més d’un i de dos vam fer la cua dos cops, un amb el dorsal i la inscripció pensant que ens servirien per entrar i un altre després d’adonar-nos que havíem d’anar a recollir un tiquet en una taula que estava molt amagada. Però això no és tot, si l’any passat ja hi havia menjar de pagament a banda del plat de pasta gratuït pels corredors, aquest any també s’ha “privatitzat” la beguda. Siguem seriosos, a qui li passa pel cap repartit plats de pasta sense ni tan sols un got d’aigua per beure?
  • Guarda-roba: el canvi al Pavelló d’Itàlia ha estat molt encertat, sense cues ni problemes. Em sembla que pot ser una ubicació definitiva. A més a més, al guarda-roba segurament hi ha els voluntaris amb més paciència de l’esdeveniment. De bon matí conviuen amb la pressa i els nervis dels corredors i al final ho fan amb la pressa per recollir les coses i celebrar que continuem sent maratonians.
  • Recorregut: el recorregut passa pels llocs més emblemàtics de la ciutat i exceptuant unes petites pujades, és bastant pla. Té zones més monòtones que d’altres, especialment les d’anada i tornada -Meridiana, Diagonal-, però malgrat això a mi m’agrada. L’alè del públic se sent gairebé al llarg dels quaranta-dos quilòmetres i cent noranta-cinc metres i encara que hi ha punts una mica perillosos on el públic s’acosta massa als corredors, aquest any s’ha treballat molt per mantenir la distància de seguretat, sobretot a l’entrada al carrer València després de la Meridiana i al gir de 180º a Les Glòries. Crec que aquest any hem corregut amb més seguretat que l’any passat.
  • Sortida: la sortida està mil·limetrada, hi ha sortida com Déu mana per totes i cadascunes de les onades de corredors. I el seny dels maratonians s’imposa tant a l’hora de triar calaix com a l’hora d’agafar el ritme. Jo voto per a seguir deixant calaixos al gust. Si una sortida de Marató ja és de pell de gallina, fer-ho a casa encara me la posa més! Puc queixar-me? Crec que ja hauríem d’anar superant la Caballé i el Freddy Mercury cantant Barcelona.
  • Avituallaments: d’excel·lència, n’hi ha cada 2,5km i estan molt ben senyalitzats. És fantàstic, brutal, és el millor servei que es pot oferir. A més a més, cal destacar la preocupació, l’entrega i la il·lusió dels voluntaris. Gràcies, gràcies, gràcies voluntaris.
  • Arribada: l’arribada d’una Marató no es pot dur a examen perquè és un regal que cada corredor es fa a si mateix.

pla-general-arribada-marato-barcelona-2016

  • Medalla: amb la medalla de record passa el mateix que amb la motxilla de la bossa del corredor i exactament el mateix que passava amb la samarreta fins l’any passat i que també es va repetir a la Mitja de Barcelona. Una medalla d’una Marató no pot ser exactament igual que la de l’any passat… Per favor! Si us plau!
  • Fisioteràpia: la Marató de Barcelona compta amb un munt de voluntaris que tenen la missió de fer que les cames dels corredors ens pesin menys un cop hem acabat la Marató. I ho fan amb moltes ganes d’ajudar i d’aprendre -molts són estudiants-. Aquest any tenien la consigna de no apretar massa a ningú i a mi m’agrada que m’estirin. Però vaja, aquella estona de relaxació ja va fer el fet.
  • Tornaré? Clar que tornaré, i tant que tornaré, no m’ho he de pensar ni mig segon per dir-ho. No hi ha res com córrer a casa. Mireu si tenia ganes de tornar aquest any que tot i l’inici d’un 2016 ple d’entrebancs no he parat fins a ser a la línia de sortida. Un secret: des que diumenge passat em vaig posar al llit, amb els ulls ben oberts de la il·lusió i l’energia que tenia a dins, em va assaltar una nostàlgia molt forta i unes ganes boges de tornar a seguir línia blava. Escric això i em tremola la barbeta.

I ara què?

Ara he descansat uns dies abans de tornar a calçar-me les vambes i sortir a sumar quilòmetres perquè… Perquè d’aquí un mes… us ho explicaré aviat on seré d’aquí un mes!

Anuncis

5 Comments Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s