He corregut la Marató de Roma 2016

Una Marató és compartir desitjos

A la Ciutat Eterna; a la ciutat construïda sobre set turons; a la ciutat de Ròmul i Rem; a la ciutat que és un museu a l’aire lliure; a la ciutat on porten tots els camins. He anat a córrer la Marató de Roma i he rebut tot allò que jo havia donat i he donat tot allò que havia rebut. I si és possible fer-ho més encara, me n’he enamorat. Marató, com t’estimo.


Vaig arribar a patir molt per si no podia córrer a Barcelona i per si podria arribar a Roma. I vaig arribar a totes dues maratons; a Barcelona va anar així i a Roma ho explico aquí. Quines ganes de córrer quan tenia el braç trencat, quin mal quan em recuperava de la contractura al quàdriceps i quina força de voluntat i quines ganes de sortir-me’n i tirar endavant. Un secret: deu dies abans de Barcelona, durant el primer entrenament en el qual feia cursa contínua vaig cridar “MA-RA-TÓ” amb totes les meves forces. I l’eco d’aquell crit em va arribar aquest diumenge a Roma i es va sumar a totes les forces que m’arribaven d’arreu per ajudar-me a tastar la glòria un altre cop.

Abans de res, la Fira del Corredor

Sóc impacient de mena, tant que vaig agafar l’avió a les sis del matí de divendres, a les vuit ja era a Roma i a dos quarts de deu esperava assegut a les escales de la Fira del Corredor que obrissin les portes per poder recollir la samarreta i el dorsal. Correria amb el 633. Vaig fer un tomb per l’exposició i llavors ja em vaig instal·lar i vaig dedicar tot el divendres i mig dissabte a recórrer la ciutat. Vaig fer-la tota a peu, però és que hi ha una manera millor de conèixer o de retrobar una ciutat? No.

correbarri-maratona-roma-2016

I òbviament vaig endur-me la samarreta de la millor 10k del món sencer per a fer-me una foto amb ella en un dels punts més emblemàtics de la ciutat. La samarreta del Correbarri és viatgera i quan viatjo per córrer sempre té un lloc a la maleta i surt a passejar amb mi.

No viatjo sol, ho faig acompanyat de pensaments i desitjos

Encara que aparentment l’avió l’agafo sol i a les fotos que em faig no hi surto amb ningú, la realitat és que quan viatjo per córrer una Marató ho faig acompanyat. M’hi acompanyeu tots els que penseu en mi, tots els que hi confieu, tots els que esteu pendents de com em va. M’hi acompanyen els vostres pensaments, la vostra confiança, la vostra fe, els vostres desitjos. I ho noto per tot arreu, per tots els racons de la ciutat, a fora i a dins meu, en com miro i en com somric.

Així van passar les hores, entre visites, moments per mi, moments per vosaltres i nervis. I també moments de pensar en la cursa de l’endemà. I durant el vespre de dissabte, en un moment de pausa i intimitat, vaig prendre la decisió de passar-m’ho molt bé, de riure, plorar i sentir molt fort; de viure la Marató amb totes les seves lletres, d’impregnar-me de la seva màgia i de donar-li tot el que tinc; de passar tots els límits dels sentiments, les emocions i les sensacions; d’aprendre i ensenyar; de tenir el cap a lloc i ser conscient però també deixar-lo volar i imaginar; de respirar i d’inspirar; de córrer i córrer i córrer fins a l’arribada; de creuar la meta, agenollar-me a terra i fer un petó a l’asfalt; de mirar-me, veure que ho havia aconseguit i plorar d’alegria; d’abraçar algú per compartir aquesta energia i d’enviar-la a qui pensés en mi en aquell moment. Vaig prendre la decisió d’enamorar-me de Roma i de fer tot el que estigués a les meves mans per a què cada passa que fes li deixés petjada i li fes sentir coses.

Vaig sortir a fer el que sentís

Entre tants desitjos i tantes decisions la nit de dissabte va ser com si dormís acompanyat i vaig llevar-me decidit a gaudir i a guardar-me dins l’ànima tot el que viuria. A la línia de sortida em vaig encomanar als déus, als vells i als nous, vaig mirar cap endins i vaig dir-me les paraules que em van sortir, vaig desitjar sort a banda i banda i vaig creuar la línia de sortida disposat a donar-ho tot per creuar la d’arribada.

La Marató ens posa a tots a lloc, sempre, no hi ha ningú que la pugui esquivar. Jo vaig sortir amb un ritme molt alegre, per sota de tres hores i sabia que ho acabaria pagant. Però, si fos com fos la distància em posaria al meu lloc, per què m’havia de contenir d’entrada? Vaig decidir que ja m’ho trobaria i que només havia de fer una cosa: el que sentís.

Que dura i quina lluita

Al km28 em van començar a pesar les cames, duia Barcelona a l’esquena, el grup de les 3h em va atrapar i més endavant els vaig deixar marxar, mirava el meu cos i m’adonava que patia, dirigia l’atenció cap a fora i no hi trobava ambient -no hi havia públic, ni un paisatge bucòlic, ni res que em pogués ajudar-, les llambordes eren duríssimes, la Marató massa poc plana i necessitava trobar alguna cosa que em fes reaccionar. Aleshores vaig recordar aquests consells i vaig mirar cap endins buscant-hi motius per seguir corrent amb il·lusió i sense patir.

I en vaig trobar. Clar que en vaig trobar! En vaig trobar i vaig sentir l’eco de la meva veu cridant feia unes setmanes a Barcelona. Vaig sentir la força de qui confianva en mi i em desitjava el millor. La lluita havia valgut la pena, mirava dins meu i em sobraven motius per continuar corrent, per continuar somiant, per desitjar-ho tot, per no rendir-me. Si a Barcelona havia buidat l’esperit durant la Marató i ho havia donat tot, a Roma la Marató m’ho havia de tornar. I tant si m’ho tornaria!

I m’ho va tornar i vaig ser maratonià

Del km28 al km32 havia estat difícil, però des d’aquell punt fins al km35 em vaig enganxar a un grup on vaig trobar refugi i on vaig poder oblidar-me del ritme durant una estona. De mica en mica ens acostàvem al centre neuràlgic de la ciutat i això i veure que la meta s’apropava em va donar forces per a abandonar el darrera d’aquest grup i posar-me a col·laborar. Van caure els quilòmetres 36, 37 i 38 i el final era a tocar. Amb una mica més de sacrifici vaig arribar al km40 i aleshores ja només en quedaven dos, dos quilòmetres i cent noranta-cinc metres. Vaig creuar el control de xip del km40 i vaig pensar que el pròxim cop que en creués un seria per fer saber al món un cop més era maratonià.

maratona-roma-2016-km42before

Us confesso que no sé què va passar que aquests dos quilòmetres em van passar volant, havia patit fins i tot per a què qui em seguia per trackeig no patís per mi si veia que baixava el ritme i de cop els quilòmetres semblaven més curts que mai. Quedaven cent-noranta cinc metres per la meta i vaig dir el meu nom: Marc! I vaig seguir: ho has aconseguit, això és per a tu. I se’m va posar la pell de gallina i un calfred em va recórrer l’esquena i em va arribar fins al cap -i ara que ho escric encara el noto-. I vaig tancar fort els punys i em vaig treure les ulleres de sol perquè m’agrada veure l’arribada sense cap filtre. I vaig mirar la gent somrient i aixecant el puny. I vaig pensar en els desitjos i vaig sentir la seva força i la de la Marató. Algú del públic va dir-me: Bravo, Marc! I vaig contestar: Maratona, ti amo.

maratona-roma-2016-km42before-7maratons

I aleshores, sense adonar-me’n aixecava els braços i ensenyava set dits al món. En algun moment havia pensat que n’ensenyaria deu quan acabés la desena, però és que el set també és un número poderós i la setena havia estat duríssima, màgica i molt especial; suposo que per això em va sortir sol. I vaig creuar la meta i vaig plorar. Em vaig estirar a terra i vaig fer un petó a l’esfalt que va donar la volta al planeta i va arribar a qui m’estava esperant. I quina alegria, quina il·lusió, quina força, quanta energia, quanta història, quants pensaments, quants desitjos, quanta emoció.

Vaig tornar l’abraçada que m’havien fet a mi

Vaig aixecar-me i mirant al meu voltant vaig veure-hi un noi que plorava amb llàgrimes de Primera Marató. Em recordava a mi el 2014 a Barcelona, vaig acostar-m’hi i vaig preguntar-li si havia estat la primera. Va dir-me que sí i plorava i sanglotava tant que vaig ser incapaç d’entendre el seu nom. Era italià, a mi em deia Marco i m’explicava que allò era el més gran que havia fet mai. Després, mirant fotos he vist que es deia Paolo, és el 946 de la foto anterior!

Vaig abraçar-lo i vaig dir-li que s’ho guardés ben endins, que allò era seu, era per a ell, que ho havia aconseguit i havia de gaudir de la glòria. I també vaig dir-li que aquella havia estat la primera i que estava convençut que no seria la darrera. I després d’una primera abraçada ens vam mirar i vaig veure’l tan recomfortat i desconsolat alhora que vaig fer-li cara de: puc tornar-te a abraçar si ho vols. I vam tornar a abraçar-nos celebrant que érem maratonians. I mentre ens abraçàvem, abraçàvem aquells que no eren a Roma però que eren dins nostre. I compartíem amb ells aquesta Marató.

Glòria als campions

I glòria, glòria, glòria als campions. A tots els que vam sortir, vam creuar Roma i vam arribar a la meta. A tots els que ara hi pensem i se’ns humitegen els ulls. A tots els que van fer la primera, a tots els que vam fer la primera a Roma, a tots aquells pels quals va ser una Primera Marató, que som tots. Perquè cada Marató és la primera. Cadascuna és única, especial i màgica. Amb totes i cadascuna aprenem coses diferents. I cada cop que decidim preparar-ne una som més nosaltres i estimem més i més fortament.

Visca la Marató i Glòria als Campions!

Anuncis

9 Comments Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s