10 tipus de corredors segons la indumentària

L’outfit defineix cada corredor

Diuen que no ens hem de deixar endur per les aparences, però la veritat és que si ens fixem en la indumentària tenim molts números d’encertar de quin peu calça cada corredor. Només cal que ens parem una mica d’atenció a com es vesteixen per sortir a entrenar i de seguida endevinarem, per exemple, qui ens pot donar un suplement per a córrer una mica més, qui passa més hores al gimnàs que enlloc, la gesta més gran que ha fet aquest i quina és la cursa preferida del de més enllà.


1) El que passa mandanga

Us heu adonat que a qualsevol lloc, a tots els barris, a tot arreu on es pugui córrer sempre hi ha un corredor que sembla que quan no entrena passa mandanga a una cantonada dels projects de Baltimore? Pantalons d’equip de la NBA, samarreta tres talles més gran del necessari, cascos al coll per posar-se a escoltar rap així que en tingui ganes, una cadena de plata al coll i una mirada desafiant. Habitualment a les curses fa un temps discret però corre amb pas ferm i a cop de flow fa caure tot el seu pes a cada passa.

2) El d’Educació Física a EGB

Samarreta de cotó, pantalons afelpats perquè al pati de bàsquet de l’escola a l’hivern feia molt fred, mitjons blancs de tenista amb una ratlla vermella i una blau marí, unes vambes blanques que estaven d’oferta al Decathlon fa uns quinze anys -sort que no són de velcro!- i el dubte etern de si posar-se una canyellera per eixugar-se la suor o no. La samarreta la pot escórrer després de cada cursa i els pantalons, de tant suar, són de dos colors.

3) El runnergadget

Ho té tot. Un cinturonet per a guardar-hi els gels que l’ajudaran a tenir un xut d’energia en qualsevol moment; una bosseta que es lliga als cordons de les vambes per guardar-hi les claus de casa; la cinta del turmell per a posar-hi el xip que duu posada fins i tot quan entrena; a l’avantbraç, una funda per a l’iPhone d’última generació; un rellotge que parla a cada quilòmetre i dóna dades impossibles de digerir; i una app que connecta el rellotge amb totes les xarxes socials i hi penja el track del recorregut de cada entrenament. D’aquí poc emetran senyal wifi i els qui correm al seu costat ens hi podrem connectar.

4) El de colors fluor

Aquests runners, que són al Pla dels Maduixers igual que podrien estar fent cua per a entrar a la sala de techno més cool de Barcelona o aparcant el cotxe per anar a una rave il·legal a Collserola i que sembla que hagin de deixar subratllat amb fluorescent per allà on passin, compren la roba a la secció running del Primark o, en el millor dels casos, del Pull&Bear. No se’ls escapa res: samarreta, pantalons, mitjons, roba interior i motxilla perquè com que són nous en això de córrer sempre porten més del que necessiten -i a les curses o desconeixen el guarda-roba o no se’n fien-. Són reflectants a les fotografies i sigui  allà on siguin, enlluernen el personal.

5) El johecorregutaquí

Samarreta de la Behobia, pantalons de la Behobia, paravent de la Behobia, mitjons… si cal comprats a Donosti. O tot plegat de marxandatge de la Marató de Berlín o de la de Nova York o d’una ultra que Déu n’hi do o d’un Iron Man que fa por o de qualsevol cosa que no sigui habitual i sorprengui al personal. El més greu és els que passen la frontera de vestir-se a tatuar-se les seves fites a la pell. I per si algú no s’hi fixa o és poc detallista, ho deixen anar a la tercera frase de qualsevol conversa.

6) El que surt de la botiga

Les últimes vambes, els últims escalfadors, aquells pantalons que encara no has vist. Sempre d’estrena, mai repeteixen, a la feina reben paquets cada dos per tres. Tenen un fons de l’armari que no se l’acaben i al guarda-roba, quan ningú els veu, segur que tallen les etiquetes de tot allò que estrenaran. Ho tenen tot d’última tecnologia i última generació. I sí, són els mateixos que saben els noms de totes les vambes de totes les marques i que se les coneixen tan bé que podrien treballar a qualsevol botiga d’esport de dependents. Són un aparador ambulant al Passeig Marítim, al llarg de la Diagonal, a la Carretera de les Aigües, a la riba del Besòs, al voltant de la Ciutadella, al delta del Llobregat.

6) El de l’equip de futbol

Això de córrer és per manteniment. Per fer alguna cosa abans que arribi la pre-temporada, per fer baixar els turrons de Nadal o per provar un esport nou després d’haver penjat les botes i haver-se retirat. Així que samarreta del Barça o d’una selecció aleatòria de futbol, pantalons d’un equip de la Premier i vambes de futbol sala; amb tot això n’hi hauria d’haver prou, oi?

8) El calorós i el de la jaqueteta

És igual si estem a ple mes d’agost o al pic de l’hivern, a tot arreu on es pugui córrer sempre hi ha algú que té calor i duu samarreta de tirants o uns pantalons que semblen calçotets de tan petits com són i també hi ha algú que ha agafat la jaqueteta per si de cas i que porta malles llargues perquè si s’amaga el sol potser tindrà fred amb les tres-quarts. Juro que avui a les 12h del migdia n’he vist un corrent pel Bogatell amb paravent i malles llargues a sota dels pantalons; i ell no ho sé, però jo només de veure’l m’he mort de calor.

9) L’envasat al buit

O va néixer amb aquesta samarreta posada o té, a casa, una màquina d’envasar al buit. Hi ha corredors que porten tantíssimes talles menys que la roba es converteix en la seva segona pell. Quan els veig, a banda de preguntar-me com ho fan per vestir-se i desvestir-se, també em pregunto molt seriosament com aconsegueixen córrer sense esquinçar cap costura. El runner envasat al buit està més fibrat que ningú i, fins i tot quan sembla que està en repòs, somriu amb somriure de cartró per a marcar tots els músculs del cos. Begudes isotòniques? No; ell sempre porta un d’aquells batuts.

10) Mascle sense samarreta

Quina necessitat té aquesta gent de córrer sense samarreta? Mira que arriba a ser incòmode entrenar amb alguna cosa a les mans, però ells no sé si per calor, per lluir o per posar-se morenos la duen lligada al canell i ja està. De tots els tipus de corredors aquests són els que em semblen més irrespectuosos. Una cosa és canviar-se sense pudor i una altra molt diferent creure’s un socorrista de Los Ángeles i pensar que el seu tors és de l’interès de tothom.

i 11) El FAN

Finalment hi ha el corredor-fan. Si el jutgem per les samarretes que duu quan surt a entrenar, només va a una o dues curses a l’any i té molta feina a rentar. Però contràriament al que sembla, el trobem sempre a totes les línies de sortida i la pila de samarretes de córrer que té a l’armari creix a un ritme preocupant i vertiginós. Però senzillament el que passa és que té samarretes preferides i no sap o no vol dur-ne cap més.

I jo què?

Jo sóc bastant corredor-fan i en tinc algunes d’allò més gastades que espero jubilar quan la de la pròxima edició li faci el relleu. Però de tant en tant en trec d’altres a passejar: perquè em duen un bon record que vull reviure, perquè m’ajuden a motivar-me quan tinc una sessió dura a davant o perquè les que estimo més estan per rentar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s