Prepara la Cursa de la Mercè 2016

Ara sí que ha començat el curs

Fa dies que veig gent que entrena amb la samarreta de la Cursa de la Mercè -les dels últims anys no, que són lamentables; les dels anteriors-. La porten alguns dels corredors que es preparen per a la primera gran cursa de la temporada. I és que aquesta és la cita que convoca a tothom, tant els que ja havien inaugurat la temporada al Poblenou fa dues setmanes com els que esperaven la Festa Major de Barcelona per tornar-se a calçar les vambes i esperar amb nervis i ganes el tret de sortida que marca l’inici del curs.


El 18 de setembre a dos quarts de deu del matí començarà la primera gran cursa de l’any, un esdeveniment que reparteix fins a 17.000 dorsals entre corredors que esperen aquesta data per començar la temporada, corredors més matiners que ho han fet una mica abans i corredors que no saben parar que han seguit corrent tot l’estiu.

I és que la Cursa de la Mercè ha de ser fixa al calendari dels corredors de la Ciutat Comtal. Per què? Doncs perquè fa festa i perquè té una inscripció de preu popular -cinc eurets- que des del 2009 va destinada a projectes socials i a causes solidàries amb l’objectiu de ser molt més que una cursa.

Tant per aquells que només corren la Cursa de la Mercè com la del Corte Inglés com pels que fa dies que han canviat les xancletes i les sandàlies per les vambes, aquests són els cinc consells bàsics als quals cal parar atenció:

mapa-cursa-merce
Font: Web oficial de la cursa

1- Tanta gent com paciència, almenys fins a Calàbria

A les curses tan massificades com aquesta cal que els corredors habituals tinguin una dosi extra de paciència i que els corredors molt puntuals o novells s’apuntin a seguir les normes escrites i no escrites d’aquest tipus d’esdeveniments. Córrer una cursa de mal humor és un autèntic desastre, així que als uns els toca paciència i als altres prendre nota de les bones actituds i no voler passar-se d’espavilats. En qualsevol cas, després de l’embranzida de Maria Cristina i el primer tram de Paral·lel, la pujada del carrer Calàbria farà selecció natural.

2- Del mapa a les vambes

El recorregut de la Cursa de la Mercè és transparent, no amaga cap sorpresa per a ningú i es trasllada a la perfecció del mapa a les vambes. El traçat és bastant pla, especialment els primers quilòmetres transcorren per carrers amples amb molt espai i només amb una ullada al plànol podem identificar els punts que demanaran més esforç i aquells on, si ho volem o si ens fa falta, ens podrem relaxar. Per a  mi el secret passa per buscar el lloc a la cursa, sentir-se còmode i esforçar-nos per mantenir el ritme. I ritme, ritme, ritme.

3- El 75% de la cursa s’ha de fer amb el pilot automàtic

Els carrers amples i el poc desnivell que presenta el circuit de la Cursa de la Mercè són un lloc perfecte per a posar el pilot automàtic, clavar ritme i deixar-se portar. Els corredors novells han de saber regular per a què cap de les grans rectes se’ls facin eternes -penso en la Gran Via, la Ronda de Sant Pere i la pujada per Paral·lel- i per no quedar-se sense forces al final.

I els corredors habituals, sent conscients que ens trobem només a l’inici de la temporada, ens hem d’esforçar per a clavar el temps al pas de cada quilòmetre. Ara bé, clavar el quilòmetre no vol dir córrer a velocitat punta. La temporada acaba de començar i a la Cursa de la Mercè hem de retrobar sensacions i aconseguir fer una cursa rodona.

4- Tres pujades i tres llocs on recuperar

Si bé el circuit és bastant pla, també és cert que hi ha tres petits trams de pujada. La bona notícia és que també hi ha tres trams de lleugera baixada que ens han de servir per a recuperar l’alè, per a descansar una mica i per a valorar com anem i com continuarem.

Les tres pujades que cal memoritzar són:

  1. Calàbria: poc després de creuar el cartell que anuncia el primer quilòmetre tombarem a mà esquerra per a passar el filtre que separarà els massa optimistes dels conscients i els desenfrenats dels assenyats.
  2. Lluís Companys (tornada): després d’una mica més d’un quilòmetre de baixada avituallarem al carrer Pujades a davant de la Ciutadella i girarem a mà dreta per a enfilar Lluís Companys cap amunt. Que els ànims de la baixada no ens passin factura a la pujada.
  3. Paral·lel (tornada): en parlarem a continuació, que és la penúltima recta abans de meta i mereix un punt a part.

A l’altra costat de la balança hi ha tres baixades que ens ajudaran a agafar aire, a escoltar el nostre cos per a saber com anem o, fins i tot, a recuperar una mica de temps:

  1. Paral·lel (anada): si el primer quilòmetre d’una cursa sempre surt ràpid, quan es fa baixant el Paral·lel encara més. Així que no només vigilarem no prendre mal embriagats amb l’eufòria de la sortida, sinó que no prendrem el primer temps de referència absolutament per a res.
  2. Lluís Companys (anada): després d’una mica més de dos quilòmetres de Gran via tombarem a mà dreta per baixar cap a la Ciutadella. Mentre som sincers amb nosaltres mateixos sobre si hem trobat bon ritme i el nostre lloc a la cursa o no, podem tirar el tronc endavant per agafar una mica de velocitat encara que sigui d’inèrcia i córrer ràpid i, a la vegada, recuperar.
  3. Viladomat: quan quedin dos quilòmetres per la línia de meta tindrem una baixada que farà d’avant-sala del retrobament de Paral·lel. Tot i entreveure el final, aquí caldrà contenir l’eufòria i tenir dos dits de front, tant si intentem esgarrapar uns segons com si agafem una mica d’aire abans d’encarar l’últim tram.

5- Primera cita del curs amb el Paral·lel

Després de tot l’estiu, amb la Cursa de la Mercè arriba la primera cita de tots els corredors de Barcelona amb el Paral·lel. La veritat és que jo penso que la duresa d’aquesta avinguda és més mite que no pas realitat, però no hem d’arribar-hi confiats sinó amb la confiança que el superarem.

Per la Mercè divideixo el pas per Paral·lel en dos trams: el primer és el que no fa pujada, és el més llarg i només necessitem cames i seguretat; el segon és el que puja fins a Plaça Espanya, és més curt i el superarem tancant fort els punys i, si cal, serrant les dents. Una bona manera d’alleugerir aquest tram és ajudar-nos bracejant, sovint ens oblidem de tirar de braços i especialment quan pugem és d’allò més essencial.

I finalment girarem a mà esquerra per agafar Maria Cristina i fer un últim esforç en el qual ja no ens hem de guardar res, ens hem de buidar perquè només creuar la meta descansarem i una mica més enllà ens esperarà l’avituallament.

I jo què?

Jo vaig inaugurar la temporada a la Cursa Atlètica Poblenou, aquest cap de setmana m’he escapat a Copenhaguen per córrer l’adidas Runners Race representant AR Barcelona i la Cursa de la Mercè l’agafaré amb calma perquè tres setmanes després correré a Munic.

adidas-runners-copenhagen-photocall-2

I després vindran el Correbarri -no em creu que encara no hi estigueu apuntats– i la Cursa de Bombers, fora dels eu lloc habitual al calendari però amb la promesa que l’esperit mai no s’apaga.

Anuncis

One Comment Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s