He corregut la Marató de Munic 2016

Cada Marató és un somni fet realitat

La ciutat del cor ha estat la ciutat on he corregut la meva vuitena Marató. Una Marató en la qual he continuat afiançant la distància, he tornar a córrer sense patir ni un instant, he activat els cinc sentits per no perdre’m res del meu voltant, he après a negociar per a guanyar, he gaudit de cada centímetre del recorregut i de cada paisatge i he sabut somriure als moments més importants. Marató, com t’estimo.


Una Marató a l’estranger acompanyat

Després de conèixer gent a aquí i a allà, la Marató de Munic ens ha ajuntat a uns quants. A l’avió d’anada vaig coincidir amb en Joan, amic de la Marató de París que vaig córrer el 2015; i també hi era l’Hernán, acompanyat de part de la tropa de Fisiològic, que em va ajudar a recuperar-me aquest any quan més patia. Al km5 i al 37 m’hi esperaven la bona gent d’adidas Runners Munich, animant com només ells saben fer; però és que tot corrent també vaig trobar en José Luís, company d’entrenaments a adidas Runners Barcelona!

I a l’avió, als millors racons de la ciutat i als quilòmetres 5, 15, 31, 37 i 42,195m hi havia la Maria, que m’havia acompanyat i m’ajudaria a fer realitat aquesta Marató. Havia vingut carregada d’energia per ser a mil punts del circuit, de beguda isotònica i gels energètics per fer-me uns avituallaments extra, i de paciència per anar al meu pas el diumenge després de córrer i dilluns al matí.

El mur del cap de setmana va ser l’apartament

En aquesta Marató el mur el vaig creuar dissabte al matí, després de passar per la fira del corredor, intentant trobar l’apartament on havíem de passar el cap de setmana, just al costat de Karlplatz. Trobar la clau, penjant d’un candau lligat a una reixa de fruita de l’aparador d’una carnisseria regentada per musulmans, va ser tota una Odissea; comprovar que a l’apartament hi havia cuina sense fogons, una decepció, i descobrir que es pot bullir pasta fresca amb una kettle tot un gran invent. Amb totes aquestes proves superades, el que vingués ja només podia fer baixada.

A Munic feia un dia gris i plovisquejava, però malgrat tot vam sortir a conèixer la ciutat, vam preparar com encararíem la Marató de l’endemà: horaris, punts de trobada i avituallament; i a reposar. L’alegria érem nosaltres i res ens ho podia espatllar.

Un dubte: quantes capes de roba m’havia de posar

Vaig arribar d’hora a l’Olympia Park i vaig estar una bona estona davant del guarda-roba pensant fins a quin punt m’havia d’abrigar. Feia fred i la predicció deia que la màxima del dia serien 10 graus, però tenia por de tapar-me massa i passar calor durant tota la Marató. És veritat que trobaria la Maria al punt d’animació d’AR Munich al km5 i podria deixar-li el què em sobrés, però no volia fer-ho massa complicat.

marc-soler-munic-marato-2016-adidas-previa-joan

Després de fixar-me atentament en el què feien altres corredors, vaig decidir que amb una samarreta màniga curta en tindria prou i vaig creuar els dits per a què fos així. L’espera al calaix la vaig fer sota una capelina i amb un buf que m’havien donat a la fira del corredor. I a mesura que s’acostava l’hora de la sortida, comprovava amb alegria que estava sortint el sol.

Mitja Marató amb la llebre de 3h

La Marató de Munic no és de les grans, comparteix jornada amb la mitja de la ciutat i amb una 10k i té més aviat poc ambient, allà la gent es veu que és molt més del Bayern. L’estona al calaix va ser d’allò més tranquil·la i la sortida va ser ordenada i amb calma. Vaig situar-me amb el grup de les 3h i vaig decidir que intentaria acompanyar-los fins a la mitja Marató, on parlaria seriosament amb mi mateix i decidira com provaria de continuar.

marc-soler-munic-marato-2016-rient-camera

El més dur de la primera meitat va ser que pujava lleugerament fins arribar al km21. Vaig gaudir molt de la passejada per l’Englischer Garten, vaig sentir-me segur dins del grup i vaig trobar a tothom, tant corrent -ara el Joan, ara per sorpresa en José Luís-, com entre el públic -ara AR Munich, ara l’Hernán al mig del parc, i als quilòmetres 5 i 15 la Maria just on havíem quedat amb missatges per a intercanviar-. Tot anava sobre rodes i sortia tal i com havia imaginat.

Després del pas pel km21 vaig començar a regular

Si d’una banda les meves cames i el meu cap coneixen la distància, saben tractar-la i anava molt bé de cardio, d’altra banda en la preparació d’aquesta Marató m’ha faltat volum i tirar una mica més llarg. Una Marató no és qualsevol cosa i perdre-li el respecte pot ser fatal. Precisament per això, com que vull continuar-la trobant de tant en tant i fer-ho sempre amb un somriure a la cara, a partir del pas pel km21 vaig deixar que el grup de les 3h s’anés allunyant.

marc-soler-munic-marato-2016-grup-3h

Crec que els hagués pogut seguir, però hauria començat a patir i m’hauria perdut la part de la cursa amb més públic, la part de gaudir, la de saludar els espectadors, intercanviar paraules amb la Maria quan ens trobàvem per a què sabés que tot anava bé, la de xocar la mà dels nens i llençar petons als punts amb més animació. M’hauria quedat sense Marienplatz, sense Odeonsplatz, sense les Pinakothek Alte i la Moderne… i això no hagués estat córrer una Marató a una altra ciutat.

marc-soler-munic-marato-2016-celebrant-2

Vaig baixar una mica el ritme i va acabar sortint una segona part quatre minuts més lenta que la primera. I la manera com vaig córrer del km37 fins a la meta em confirmen que vaig prendre la decisió encertada. Genial!

Els últims 5km van ser un festival

Al km37 em va enganxar en Jose Luís, que anava camí de millor marca personal, i trobar-lo em va fer veure que podia seguir gaudint d’aquell dia però que m’havia d’espavilar. El pas pel punt d’animació d’adidas runners va ser determinant, vaig trobar que tenia forces per fer una mica de llebre -o ser com a mínim un punt de referència- i seguir fent una festa alhora. Hi havia pocs espectadors però no desaprofitava ni una ocasió per a sentir el seu alè i per a incitar-los a animar a tots els corredors.

marc-soler-munic-marato-2016-adidas-runners

Havia pres moltes decisions: des de córrer aquella Marató fins a gaudir-la des del primer metre fins al darrer. I això significava córrer i fer-ho bé, en equilibri constant amb les sensacions que volia sentir i que des del tret de sortida no havia deixat d’experimentar. Que una Marató sigui una festa està a l’abast de la nostra mà. M’havia promès que seria així, m’hi havien ajudat molt i no podia fallar. Ho estava aconseguint.

Glòria als campions

I entre una cosa i una altra em vaig anar acostant cap a l’Estadí Olímpic. Per fora era decepcionant, les grades estaven bastant buides i allà on hi havia hagut una pista d’atletisme olímpica ara hi havia asfalt. Però per dins, com sempre que acabo una Marató, no cabia a dins meu. Ho havia tornat a fer.

marc-soler-munic-marato-2016-estelada-estadi

Somreia a les càmeres, tancava un moment els ulls i em transportava als Jocs Olímpics de fa quaranta-dos anys, premia els punys i ho feia ben fort, aixecava els braços per acariciar el cel, se’m sacsejava l’ànima i em bategava el cor treient forces d’on fos. Em passaven mil imatges per dins del meu cap, sentia centenars de comentaris, llegia les millors paraules, desenes de sensacions em recorrien de dalt a baix, em venien fugaces les lletres d’unes quantes cançons, molts desitjos i il·lusions, i tenia unes ganes immenses d’abraçar. Vaig creuar la meta i em vaig posar a plorar. Tornava a ser allà!

marc-soler-munic-marato-2016-meta

Glòria als campions, pensava. I gràcies a tots, deia en veu alta. I en José Luís que arribava, s’havia buidat. I en Joan que creuava la ínia de meta, ja havia arribat. I un missatge a la família per a què estiguessin tranquils, i una trucada a la Maria per a què si us plau em vingués a trobar ja.

marc-soler-munic-marato-2016-estadi-rient

I glòria als campions que decideixen córrer una Marató. I a tots aquells que els acompanyen en aquest camí. Als que vénen, als que hi són, als que hi voldrien ser, als que se’n recorden, als que ens volen el millor, als dels desitjos més purs, als que corrent entre el públic fan un esprint, als que ens piquen les mans, els de les felicitacions i les abraçades i els petons. Perquè qui pretengui fer això sol és que no ha entès absolutament res.

Una Marató només és de veritat quan es pot compartir.

marc-soler-munic-marato-2016-maria

I després: un bon dinar, turisme, bici i un bon berenar

I després de la Marató, un dinar típic a un bon restaurant, sopar lleuger de tantíssim que havia dinat, tot un matí de turisme en bicicleta per tota la ciutat, tant per a anar més ràpid com per a fer una mica d’exercici per a començar a recuperar, un dinar a l’aire lliure al mercat més emblemàtic de la ciutat, un berenar calòric boníssim i la foto amb la samarreta del Correbarri a Marienplatz.

marc-soler-munic-marato-2016-correbarri

Anuncis

9 Comments Add yours

  1. Glòria als campions!!!!!
    Gracias or recordarme el camino.
    Moltes Felicitats.
    Celebramos pronto!!!!

    M'agrada

    1. marcsolerselva ha dit:

      El camí és compartit, Carlitos, i te’l saps amb nota. Una abraçada i fins molt aviat!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s