Prepara la Cursa Jean Bouin 2016

La clàssica de Barcelona es corre així

La cursa clàssica de l’atletisme amateur i professional de Barcelona, la Jean Bouin, arriba a l’edició número 93. I tots els que aquest diumenge prenguem la sortida ens sumarem als més de mig milió d’atletes que des del 1920 l’han corregut pels carrers de Barcelona gairebé sense interrupció històrica.


La Jean Bouin és una de les primeres curses d’asfalt/ciutat d’Europa i com a tal és cita és obligada per a tots els corredors de la ciutat comtal i també pels amants de l’atletisme de Catalunya. I és que aquesta prova tan mítica de l’atletisme compta amb tretze curses per a escolars, federats i populars. És per això que la Jean Bouin no és només una cursa de 10km, sinó que és tot un cap de setmana ple d’atletisme de tots els nivells i totes les edats.

Al calendari està situada en un moment en el qual tots hauríem de començar a tenir bones cames i la temperatura ens hauria d’apretar per baix i no per dalt, res que no pugui salvar entretenir-se una mica al guarda-roba, una bossa d’escombraries per resguardar-se del fred, l’efecte pingüí al calaix de sortida i posar-se a córrer i entrar en calor.

Pel perfil que presenta, la Jean Bouin s’ha de córrer amb estratègia més que no pas amb altra cosa. El circuit és d’allò més diàfan i no amaga secrets, és per això que els consells que vénen a continuació són orientacions per a prendre decisions de cursa:

1- La sortida s’ha de fer amb la cursa sencera al cap

Des que entrem al calaix de sortida hem de tenir molt present que el primer quilòmetre demanarà que siguem cautelosos, que els següents sis seran d’un fals pla amb tendència a baixar, que del km7 al km9,5 la cosa començarà a pujar i que ens quedaran 500m per decidir on llancem l’esprint, si és que en tenim.

A la Jean Bouin no s’hi val allò d’al quilòmetre 8 decidiré com acabo; en aquesta cursa les decisions s’han de portar consultades amb el coixí i preses des de casa. Hem de ser sincers amb nosaltres mateixos i dur una cursa al cap que, òbviament, replantejarem a mesura que avancin els quilòmetres en funció de les variables de sempre.

La suma del Paral·lel més el tram a partir del carrer Lleida fan que haguem de decidir si els últims 2.500m els patirem de valent o els farem amb la reserva que haguem acumulat durant tota la cursa. A la Jean Bouin no es pot serrar les dents durant 10km o clavar cada km. Aquestes estratègies són massa agosarades o massa simples per aquest cap de setmana.

2- Buscar fer marca o acabar, aquesta és la qüestió

Aquest diumenge des de la sortida tot ha de ser blanc o negre, acabar-la -amb dignitat- o buscar marca a la cursa -i aconseguir-la, o no-.

Els primers hauran de guardar forces a cada quilòmetre des del principi, contenint-se amb una sortida que és impetuosa, anant a ritme durant les grans avingudes i poc a poc i bona lletra durant l’últim quilòmetre i escaig, perquè si ho han fet bé veuran que puja però no tant.

Els segons hauran de fer un primer quilòmetre amb cautela, anar amb el sac preparat per a esgarrapar segons al pas per cada quilòmetre fins a l’arribada al Paral·lel. Aleshores quedaran dos quilòmetres i mig durant els quals s’hauran d’administrar els segons acumulats, intentant no perdre’n massa al Paral·lel però sense defallir perquè encara quedarà pujada, donant-los amb saviesa a l’últim tram, intentant recuperar a la baixada de la Guàrdia Urbana i donant-ho tot fins al final.

3- Tres terços de cursa: a ritme, ràpid i patint

A la Jean Bouin l’arc sortida sempre és més estret que els calaixos, així que forma part de l’estatègia trobar un bon lloc al calaix. I a partir d’aquí, podem dividir la cursa en tres parts:

  • Precaució/A ritme de cursa: després d’uns primers metres que sempre s’han de fer amb precaució i ens els quals no ens hem d’animar excessivament, hem de saber que el primer terç de cursa és un fals pla que per arribar al km3 pica una mica i que hem de fer a ritme de cursa. El carrer Entença, fidel a la seva fama, farà de filtre i situarà a tothom al seu lloc dins de la cursa.
  • A ritme de cursa/Esgarrapant: havent sobreviscut al primer pendent positiu, arriba el torn de les grans avingudes: Gran Via i Passeig d’Isabel II s’han de fer a un bon ritme, amb el sac de segons preparat. I cal aprofitar el tram entre Plaça Tetuan i el final del Parc de la Ciutadella per a fer-nos amb algun segon quan baixi lleugerament.
  • Amb constància/Sense morir: el Paral·lel a la Jean Bouin no és el poli dolent de la pel·lícula, però com sempre mereix un capítol a part.

Avís pera navegants: com cada any la sortida del 5k i la del 10k són a la mateixa hora i la separació de circuits no arriba fins a la Ciutadella, és per això que cal estar atents de nou caure en el parany de sortir amb els que correran 5km menys i quedar esgotats o sortir amb els que corraran el doble i tenir excedent d’energia.

4- Hi pot haver un final més difícil que el Paral·lel

El Paral·lel només és l’avant-sala del què vindrà: carrer Tamarit, carrer Lleida i Maria Montessori -fins la Guàrdia Urbana- són una tríada que ens farà patir de valent.

  • Tamarit: són 200m molt durs, sobretot perquè es ve de Paral·lel i tenim per davant molta pujada i en som conscients. Una opció és augmentar la freqüència de passos i reduir la gambada. Jo serraria les dents.
  • Lleida: són uns 300m, la cosa segueix pujant però sembla que no tant. Sóc dels que creuen que el més dur ja ha passat. Jo buscaria un ritme còmode i tiraria de mentalitat, cal ser positius.
  • Maria Montessori: la consigna és no defallir, cal tirar amb gairebé tot però guardant una espurna d’energia pel final.

5- L’arribada a meta pica una mica

Quan es diu que a la Jean Bouin ens ho juguem tot en un final a mort és perquè és així. I és que després de les tres duríssimes pujades que hem de fer per arribar a la recta final, hi ha el tram de la Guàrdia Urbana que fa baixada però que hem d’exprémer perquè ens ha de servir per recuperar temps i no les cames. Pot ser que en aquest tram ens hi vagin uns segons d’allò més valuosos.

I la recta final, encara que sembli mentida després de més de dos quilòmetres de pujada, segueix picant. Per a fer-la cal tenir en compte que són uns 300m en els quals quan es llança l’esprint l’únic que es pot fer és buidar-se fins a creuar la meta, havent arribat fins aquí no pot haver-hi cap altra possibilitat.

I jo què?

La Jean Bouin m’agrada perquè és una clàssica i com a tal s’hi respira un ambient d’atletisme especial. Arriba dues setmanes després de la Behobia, on el més dur no va ser córrer sinó descansar en un sofà-llit que he reportat a Airbnb i fer bones digestions després els pintxos aquí, pintxos allà i pintxos més enllà.

I també arriba en una setmana en la qual m’han atacat la feina i el temps. Recordeu l’aiguat de dimecres? Em va agafar dalt de la moto i Déu n’hi do. Però res, ja em mocaré al començar la cursa i després gaudiré de valent!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s