La Cursa Jean Bouin 2016, a examen

Un pas més per a ser gran

La Jean Bouin està un pas per darrera de les grans curses de Barcelona que se celebren durant l’últim trimestre de l’any. Té història, ofereix una experiència atlètica completa, té renom, és una data fixa a molts calendaris i compta amb tant públic que esgota inscripcions. Però no està al nivell de la Cursa de la Mercè o de la Cursa dels Nassos i això ha de canviar.


Una cursa històrica que s’ha de posar al dia

Per a continuar fent història i no viure de la història fins a celebrar 100 edicions, cal que la Jean Bouin faci un pas -o uns quants passos- endavant. Ho té gairebé tot per ser de les grans de Barcelona, juntament amb la Mercè i la dels Nassos, però cal que es posi al dia pel què fa a serveis als corredors. I és que veient el número de corredors que hi participen -aquest any va esgotar inscripcions- queda clar que si no ho fa no és per falta de recursos, sinó perquè s’ha quedat encallada en algun punt del passat.

La cosa no surt malament, el problema no és d’errors monumentals, al contrari! Sinó que és més aviat d’una mala gestió del pes de la història que dificulta -quan no impedeix- tirar endavant. Ni tan sols ha estat traumàtic el canvi d’Asics per Mizuno, que gairebé no s’ha notat. Però n’hi ha prou amb un número imponent d’edicions com el 93 ni tampoc amb el suport de Mundo Deportivo. La Jean Bouin ha de deixar de refugiar-se exclusivament en el paper i el món analògic i ha d’entrar de cap al digital.

Mala relació qualitat – preu

És una de les curses de Barcelona on el quilòmetre surt més car i la veritat és que això no s’acaba de notar. En un moment en què les curses comencen molt abans del tret de sortida i acaben uns quants dies més tard, la seva presència és nul·la a les xarxes socials, l’impacte a través dels e-mails derivat a Championchip i Barcelona Esports i el to de l’speaker una mica del segle passat.

Amb el preu que té, l’experiència que hauria d’oferir la Jean Bouin hauria de ser acollonant. I no ho fa. El circuit m’encanta i el component de clàssic també, però això és inherent a la cursa i s’ha de buscar un a més a més per no començar a tenir caspa i veure com les curses petites que es busquen la vida li passen al davant i ja no les pot atrapar. L’examen el passa pels pèls.

Examen

  • Recollida de dorsals: s’ha mogut de Plaça Espanya al poliesportiu de la Mar Bella. I si bé anar-hi en transport públic ha significat haver de caminar una mica més -què són uns centenars de metres per uns corredors?-, l’aparcament gratuït pels que hi han anat en transport privat ha funcionat. Jo vaig anar-hi dissabte a mig matí i vaig fer-ho tot amb un salt.
  • Bossa del corredor: Caldo Aneto -de verdures, que de pollastre ja en tinc molts-, una mostra de gel recuperador i una ampolleta d’esprint que no prendre mai -però això és elecció personal-. Podria ser més generosa tenint en compte el preu de la inscripció, no?
  • Samarreta: de les habituals de Mizuno a les curses. He de dir que m’agradaven més les Asics, amb el fred que pot fer a finals de novembre, que la samarreta sigui tan fineta pot ser massa arriscat. Es podia emprovar i canviar a la fira del corredor i això està bé, però només si no és un problema pels que vénen després. Per mi el millor és el color, dues tonalitats de rosa, una per home i una per dona, em semblen una gamma de colors sense estereotips, un detall d’allò més necessari en un producte que els pateix molt sovint.
  • Guarda-roba: no el vaig fer servir -aquest cop tenia guarda-roba particular, a vegades passa!- però pel què sé va funcionar bé al 5k i al 10k. Al pavelló d’Itàlia, amb entrada des de la Font Màgica i recollida a través amb auto-servei i sortida per l’altra banda és un lloc excel·lent, fins i tot per a resguardar-se del fred entretenint-s’hi una mica quan en fa -aquest any no va caldre-.

jean-bouin-2016-marc-ricard-pujada

  • Recorregut: el recorregut de la Jean Bouin, primer ràpid i després exigent, és el millor de la cursa. Es fa fàcil i permet posar-se a prova fins al Paral·lel i després demana, demana molt al corredor, que ha de pujar Tamarit, Lleida i Montessori, però aquest punt d’èpica agrada i de valent. Ara bé, cal marcar-lo millor; mentre esperem que de retalladors no n’hi hagi sempre, és necessari posar cintes per tal que els sigui més difícil no córrer bé.
  • Sortida: és un dels aspectes en els quals cal que la cursa es faci gran. Si bé aquest any l‘entrada als calaixos estava més controlada, estaria bé que n’hi hagués més i que l’amplada de la llarga cua de corredors s’ajustés a l’amplada de l’arc de sortida, que és bastant més estret que el carrer i superar un embut per començar no és la millor manera de fer-ho.

jean-bouin-2016-marc-ricard-sortida

  • Avituallament: hi ha aigua al km5 i aigua i beguda isotònica a l’arribada. Amb el preu i el nom, aconseguir una barreta de cereals o una peça de fruita ha d’estar a l’abast de l’organització.
  • Arribada: l’arribada és bona i el pont que uneix Maria Cristina amb la Font Màgica dóna molt de joc, tant per a les fotografies com per als espectadors, com per a celebrar el final de cursa amb caliu.
  • Tornaré? La Jean Bouin m’agrada perquè tot i tenir Paral·lel, Gran Via, Pujades… i altres carrers habituals, és una cursa amb un final diferent. I també perquè és una clàssica de l’atletisme professional i popular. Només espero que es posi al dia per a què no arribi a ser centenària arrossegant-se.

I jo què?

Vaig córrer aquesta cursa amb el Ricard al costat i va ser molt emocionant compartir amb ell una cursa tan important com el primer deu mil i uns moments tan intensos com la sortida, el punt de més patiment, el de va que ja ho tenim, el d’una mica més i atrapem aquells, el de la-mà-la-mà-la-mà, saludar a la nostra dreta perquè ens estaven esperant i de finalment haver arribat.

El pique a les xarxes socials havia fet molta gràcia, però se li va donar tant cove que va començar a ser exagerat. Jo arribava a la línia de sortida molt refredat, però després d’un primer quilòmetre buscant el nostre lloc a la cursa, vaig quedar ben destapat i amb el Ricard vam començar a sumar quilòmetres colze a colze, gaudint i avançant.

El què em va agradar més d’aquesta nova manera de córrer va ser descobrir la importància d’interpretar en quin punt físic i mental es troba el company. Sense atabalar-lo amb mil preguntes, m’havia de fixar en els gestos, la manera de córrer i les emocions per saber quin era el millor lloc on situar-me, per descobrir on havia d’estar: seguint com si res, obrint-me per a què em veiés, ben a prop molt enganxat, deu metres enllà per a estirar.

jean-bouin-2016-marc-ricard-arribada-2I així vam superar els dos quilòmetres i mig de pujada, vam retallar temps baixant forts per la Guàrdia Urbana i vam fer una última recta progressiva, sense parar d’animar-nos i donant-nos la mà fins a l’abraçada final. I allà vam aprendre moltes coses, com per exemple que el cronòmetre es pot mirar una mica més tard i que creuar la meta, independentment del temps, és una cosa que sempre s’ha de celebrar.

jean-bouin-marc-ricard-arribada-abracada

I ara què?

Ara arriba desembre i l’objectiu és acabar l’any amb la Cursa dels Nassos, un altre clàssic per a fer baixar els torrons cap avall. I amb l’any nou vindran nous reptes, però ara per ara encara he d’acabar aquest.

 

Anuncis

One Comment Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s