La Cursa dels Nassos 2016, a examen

Córrer forma part de la festa de Cap d’Any

A la Cursa dels Nassos hi ha lloc per a tothom: des dels que tenen pressa per sortir de festa i han de córrer d’allò més ràpid fins als que volen fer la festa durant la cursa i corren disfressats, guarnits i abillats. Després de les millores tècniques dels últims anys, pel què fa a córrer, es corre molt bé i de pressa. Però quan es tracta d’espectacularitat, aquest cop ha intentat innovar i ha fallat.


Direcció tècnica, sí

Fa anys que la Cursa dels Nassos millora pel què fa a la direcció tècnica i això fa que sigui una cursa fàcil i ràpida. Hi ha tres sortides per a nou calaixos diferents, es cuida el circuit amb petites modificacions per a resoldre els problemes d’aglomeració que hi ha als punts més conflictius, els punts quilomètrics estan marcats cada 500m, el servei de llebres és de molta qualitat, hi ha un cronòmetre al km9 i s’encinta el circuit en la mesura del possible per a combatre els retalladors.

Com a novetats positives, aquest any s’ha suprimit l’horari de recollida de dorsals per a què cadascú hi vagi quan vulgui -encara que molts ja ho feien així-, s’ha afegit avituallament sòlid a l’arribada -plàtans-, s’ha cardioprotegit la cursa a cada quilòmetre, la fira del corredor ha tingut exposició, hi ha hagut 24 entrenaments programats i massatgistes a l’arribada. Tot plegat fa que els corredors correm més còmodes i gaudim de serveis millors.

Espectacle, no

Ara bé, quan La Sansi surt de la seva zona de confort -la direcció tècnica- la cursa cutreja. L’espectacle de leds de la sortida va ser voler i no poder, la pobre noia que ballava a sobre l’arc de sortida feia més aviat pena, completament deixada de la mà de Déu, en un xou que ni fu ni fa. L’avituallament de leds al km9.5 una patinada, perquè ni feia espectacle ni n’hi va haver per a tothom. I canviar el tret de sortida per les campanades va ser una parida més aviat desconcertant.

Queda clar que l’experiència més enllà del que té estrctiament a veure amb córrer és el punt feble de la cursa, només cal fer una ullada a les xarxes socials i a la web per a veure que a l’organització li cal aprendre a comunicar.

Animar fins al final

Però fins i tot quan l’espectacle falla, els corredors hem de tenir clar que nosaltres som els imprescindibles. Per això a mi el que més m’agrada de la Cursa dels Nassos és tornar cap a casa caminant, fent tota la Diagonal, animant i saludant als corredors que conec i als que coneixeré algun dia. Crec que quedar-se a animar és un exercici molt sa que ens fa més atletes i, sobretot, més persones.

Examen

  • Recollida de pitralls: situar la fira del corredor a la Mar Bella és un encert per la gent que ve de fora de Barcelona, que té aparcament fàcil, i pels que hi van en transport privat, perquè per a anar-hi en transport públic queda una mica apartat. M’agrada més que la cúpula de Les renes, qüestió de sensacions. Fer-ho va ser ràpid i fàcil i, a més a més, aquest any hi havia una mica de fira del corredor, que sempre va bé.
  • Bossa del corredor: caldo de Nadal -seria un crim que hi faltés-, un sobre de crema esportiva, una aigua isotònica, uns snacks de mongetes, així molt estranys, i la bossa més repetida a casa dels corredors, la de caldo Aneto.
  • Samarreta: aquest any era de color únic per a tothom i de la casa Joma. El problema és que el tallatge era d’un altre món, la S era gairebé per a prebenjamins i la XL una M una mica ample. La veritat és que mai m’havia pensat que arribés a ser tan i tan difícil encertar la talla. Pel que fa a la qualitat, què voleu que us digui, una mica millor que la dels últims tres anys, però si per mida no ens la podem posar, no serveix per a res.
  • Guarda-roba: no el faig servir mai perquè tinc la sensació que és molt lluny de la sortida i perquè ja m’està bé arribar a la sortida trotant des de Sant Martí i tornar per la Diagonal animant a tothom. Ara bé, potser ja és hora de situar-lo en carpes al parc que hi ha a l’esquerra de la sortida o a un carrer paral·lel a Selva de Mar.
  • Recorregut: és de millor marca de l’any o fins i tot de millor marca personal. Com a impediments hi ha els àpats copiosos d’aquestes festes i la massificació, ja que hi ha algun tram una mica estret. És un circuit diferent al de les altres curses grans de Barcelona i s’agraeix. Ara bé, si l’aposta és augmentar el número de participants, caldrà replantejar-lo perquè el tros de la Ciutadella quedarà petit.
  • Sortida: des del meu calaix la sortida és fàcil i que hi hagi tres tandes allegeureix la densitat de corredors i augmenta la comoditat de tots plegats durant el primer quilòmetre i mig. Ara bé, cal millorar el control d’accés als calaixos per tal d’acabar amb els que es passen d’espavilats i intentant córrer per sobre de les seves possibilitats només fan que molestar.
  • Avituallament: un dels grans canvis d’aquesta edició ha estat obligat per l’Ajuntament i s’ha passat d’ampolles a gots de plàstic, encara que hi ha bastantes queixes, considero que forma part d’un aprenentatge que corredors, voluntaris i organització hem de fer per a reduir l’impacte ecològic de les curses. Ara bé, si els gots fossin de cartró, potser millor. L’avituallament sòlid final és un altre encert que cal aplaudir. La llàstima és haver de combinar el plàtan amb cervesa 0.0% isotònica. On han quedat les begudes isotòniques tradicionals?
  • Arribada: l’arribada és una recta ben llarga plena d’arcs inflables. És senzilla i té metres per a llançar el darrer esprint de l’any (aquest és espectacular i cal felicitar molt fort al seu protagonista). L’avituallament final és allà mateix i la zona verda per a estirar és perfecta per a fer petar la xerrada amb alguns companys i desitjar-nos tots bon Any Nou.
  • Tornaré? Clar que tornaré, acabar l’any així és perfecte!

I jo què?

Jo vaig baixar trotant fins a la sortida, allà vaig desitjar bon Any Nou als corredors amb qui he compartit més quilòmetres durant el 2016: els companys d’adidas Runners Barcelona i els de la Lluna Plena.

adidas-runners-barcelona-cursa-nassos-2016

Vaig córrer còmode i content, en una grupeta plena de complicitats i vaig tenir esprint per córrer una mica més ràpid fins al final. I després d’això, vaig desfer el circuit fins a Glòries, animant a tothom, i segons diuen, donant l’energia necessària a algun company per a què fes millor marca personal. Sembla mentida la força que té un crit que surt des del cor.

I ara què?

Ara comença el 2017 amb un primer trimestre clàssic: quilòmetres, Mitja de Granollers, Mitja de Barcelona i Maratest en el camí cap a la Marató de Barcelona. I del que vindrà més endavant, ja en parlarem, però en passarà alguna de grossa. Però de moment poc a poc.

Anuncis

3 Comments Add yours

  1. Un placer haber compartido un año de kilómetros (aunque haya sido muchos minutos por detrás).
    A disfrutar todos los que nos esperan en 2017!!!
    Abraçadas y Feliz Año!!!!

    M'agrada

    1. marcsolerselva ha dit:

      Minuts per darrera? No compten per a res! Els que compten són els quilòmetres compartits, les sortides preses, les arribades aconseguides i tot allò que hem après plegats, que no és poc!

      Una abraçada ben, ben, ben forta!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s