La Maratest 2017, a examen

El millor test per a la Marató

Molts dels que correrem la Marató de Barcelona ens citem a Badalona tres setmanes abans. Ho fem perquè hi ha la Maratest, la millor tirada llarga del món sencer. La cursa ideal per a fer un entrenament de qualitat amb tots els serveis haguts i per haver: avituallaments, llebres i fisioteràpia. La Maratest és una cursa excel·lent, una data fixa al calendari d’aquells que somiem tornar a ser maratonians, és per això que mai hi faltem.

---

“Prepara el teu repte” deia l’eslògan d’aquesta edició i això és el que vam anar-hi a fer. En un recorregut amb vistes a les platges de Badalona, llargues rectes per a posar-nos a ritme i un passeig pel centre de la ciutat, els corredors de la Maratest fem una tirada llarga de molta qualitat amb tres punts d’avituallament, massatge a l’arribada i, el més important, amb un objectiu comú. A la Maratest es respira pur atletisme i els corredors desprenem Marató per tots els costats. Aquesta és una cursa en la qual afloren tots i cadascun dels valors d’aquest esport: companyonia, solidaritat, sacrifici, constància, superació, amistat, compromís.

L’examen, com és habitual, el passa amb nota: excel·lent.

Examen

• Recollida de dorsals: a la Maratest la recollida de dorsals anticipa el que serà la cursa de l’endemà. És amable, atenta, simpàtica, ben organitzada. Sempre és ràpida i eficaç, sempre va d’allò més bé. Aquest any els taulells feien un quadrat en comptes d’una fila, a mi m’ha semblat bé perquè especialment a la recollida del matí de diumenge -un esforç més per de l’organització per atendre tan bé com sigui possible al corredor- l’aglomeració estava més repartida.
• Bossa del corredor: una altra gymbag, aquest cop de FIATC, amb uns caramels per a la gola. Tractant-se de l’últim test abans de la Marató, aquesta bossa ha de ser una llaminadura per a qualsevol patrocinador que vulgui captar corredors. Hola patrocinadors?
• Samarreta: l’any passat el salt de qualitat va ser cap a Luanvi i aquest any es manté. No hi ha cap però: un disseny treballat i una samarreta de qualitat que es pot estrenar sense patir per a fer 30km, què més es pot demanar? Jo la duré per a entrenar, perquè és una samarreta que s’ho mereix i perquè m’agrada treure-la a passejar.
  
• Guarda-roba: la llargada de les cues que es formen no ens ha d’espantar, els voluntaris treballen ben coordinats i amb màxima entrega per a què els corredors ens haguem d’esperar el mínim possible. Les dues files que es formen segons la distància que correrem ens ajuden a distribuir-nos i, com que a la Maratest tots els coneixem, la poca estona d’espera la passem intercanviant quatre paraules amb amics i companys de quilòmetres.
• Recorregut: que l’organització gaudeix preparant els circuits es confirma a cada passa, a cada metre, a cada quilòmetre. Els corredors tenim una dosi de platja, una de centre de la ciutat, la zona de sortida i arribada té fàcil accés amb tots els transports -públics i privats gràcies a l’acord de 5h de pàrquing que hi ha amb el centre comercial-… què més es pot demanar? Que estigui ben senyalitzat, i ho està, i que ens permeti posar-nos a prova de veritat, i ho fa. A més a més, cal destacar que hi hagi llebres dobles pels 6 objectius clàssics de Marató, un esforç per a mantenir tots els ritmes amb solvència i contra les adversitats que s’ha d’agrair eternament.

  

  Fotografia de Blogmaldito.com

• Sortida: malgrat que els calaixos són lliures, la gran majoria de corredors sabem on ens hem de situar per a sortir. El vot de confiança de l’organització cap als atletes és una prova més del nivell d’aquesta cursa. La reflexió l’han de fer aquells corredors que no tenen respecte pels altres i surten des d’on no toca: jo vaig comptar fins a 5 corredors de ±48min/10k que sortien per davant de la llebre de 2h45min en Marató. Castigats al racó de pensar.
• Avituallaments: hi ha de tot per a tothom, no falta de res, tant als avituallaments en cursa com a l’avituallament final, on hi ha taronges, plàtans, una barreta de cerals, caramels, aigua i beguda isotònica Nutrisport. A més a més, al km20 també hi ha gels energètics. Qui és capaç de fer una tirada llarga tan ben avituallada? Eh?
• Arribada: la recta que condueix a meta és un espai de reflexió perfecte pels corredors. A la primera volta podem decidir què canviar per a què la segona sigui òptima i a la segona, d’una banda tenim la possibilitat d’arribar al km30 a ritme i de l’altra, d’extreure les primeres conclusions del millor entrenament que podem fer tres setmanes abans de córrer una Marató. És perfecte per a confirmar en calent què hem fet bé i què podem millorar el dia de la Marató.
  
• Fisioteràpia: ideal, amb dedicació i ofici, amb totes les atencions pels corredors.
• Tornaré? I tant, clar que sí, només faltaria, a qui se li pot acudir no tornar-hi? Per-fa-vor!
  

I jo què?

Jo cada any espero la Maratest amb molta il·lusió. És una cursa que m’encanta en la qual gaudeixo molt i aquest any tenia moltes ganes de córrer-la sencera perquè l’any passat vaig haver de fer la versió de 15km. Així que diumenge al matí, ben d’hora ja era a Badalona, vam fer-nos la foto de grup amb els companys d’adidas Runners Barcelona -corredors, organització de la Maratest i algun voluntari- i vam sortir a escalfar.

Fotografia de Blogmaldito.com

Van ser gairebé dos quilòmetres d’escalfament, molt suaus, i de cap a la feina. Tenia al cap sortir amb la llebre de les 3h, deixar que passessin els quilòmetres i anar valorant. Però vaig sentir que tenia bones cames i vaig tirar una mica enllà, sent conscient que podia sortir bé o que la cursa podia posar-me a lloc.

El cas és que em vaig trobar còmode i vaig esforçar-me per mantenir-me allà, en una zona alegre des de la qual podia gaudir del ritme i animar als companys que veia passar, menció especial al David Gonzalo, company entre altres coses del viatge a Copenhaguen, que em va creuar quan anava amb el grup que encapçalava la cursa i em va tornar a creuar una mica més cansat, però estirant un braç per xocar al passar. I a les llebres de les 3h i les 3h30 –Dani, Òscar– que no només mantenien el ritme del grup sinó que no s’estaven de dedicar-nos -a mi i a qui fos- un crit d’ànims quan ens veien al passar.

L’avituallament destacat de la cursa era al km15, mai havia trobat un avituallament tan personalitzat; és molta la força que dóna trobar cares conegudes plenes d’il·lusió especialment quan comença una segona volta que serà més dura que la primera, Carlos i Ricard.

Vaig creuar la meta amb un petó a la samarreta, que m’ha vist a punt de convertir-me en Maratonià, que m’ha vist encarar la millor marca que he fet mai, que m’ha vist patir quan no sabia si podria tornar a ser-ho al març del 2016 i que m’ha vist tornar al bon camí aquest any. I em vaig esperar a les escales, com mai de la vida m’havia esperat, fins que va arribar l’hora d’anar a dinar.

I ara què?

Ara toca començar a reduir quilòmetres i començar a somiar la Marató. Per a fer-ho hi ha tres parades obligatòries: l’entrenament d’aquest dissabte amb #WhyIrunBarcelona, treure el cap a la Unirun el 5 de març -que no ho he fet mai- i no faltar al Breakfast Run de l’11 de març.