La Marató és molt més que tot això

I s’ha de compartir

És molt més que una marca, que la reputació que dóna i que el reconeixement de l’entorn. És molt més que una cursa i que una batalleta que explicarem a tothom. És molt més que un dorsal i que una distància. Que un ritme, que el marcador de l’arribada, que els avituallaments i els gels, que el carrer ple de tota aquesta gent. La Marató és una decisió, un aprenentatge, la nit i el dia abans, el dia de la cursa i el vespre de després. És tothom que m’hi acompanya. És tocar el cel amb les mans i és glòria als campions.


És una decisió

És la ferma decisió de començar a entrenar. És el compromís amb mi mateix i amb aquells que, durant aquesta experiència, m’acompanyaran. És dubtar i tenir por, cordar-me ben fort les vambes i sortir a tirar llarg. És fer proves i superar-les i sobretot equivocar-me, corregir i tornar a començar. És vèncer la mandra de bon matí per sortir al carrer i caure baldat, al sofà o al llit, quan es fa de nit.

És un aprenentatge

És sumar més lliçons que quilòmetres. És persistir i perseverar. És aprendre a sentir el meu cos per després escoltar-lo i entendre’l millor. És trobar moments per descansar i saber fer un esforç quan cal. És preguntar-me per què corro quan porto un parell de quilòmetres del que serà una tirada llarga i entendre-ho quan en porto un parell més. És posar el pilot automàtic i ritme, ritme, ritme. És fer tot el front martítim mentre se’n va la lluna i els primers rajos de sol ja són aquí.

És molta atenció

És el tapering i sentir més que mai cada part del meu cos. És que tan aviat em faci mal tot com que no me’n faci res. És caminar amb compte vigilant que totes les rajoles que trepitjo siguin estables. És fer-ho tot més a poc a poc, no fos cal que un mal gest em donés un disgust. És pensar-hi per qualsevol cosa, és patir l’espera i gaudir esperant. És tenir la paraula Ma-ra-tó present a cada moment. És córrer el perill del monotema i que m’entenguin tots aquells a qui atabalo parlant d’això com si no hi hagués res més.

És el dia abans

És llevar-me d’hora i córrer la Breakfast Run el dia abans, per estirar les cames i que les hores vagin passant. És la Pasta Party i que no falti de res, perquè això ja gairebé és aquí. És mirar una pel·lícula a la tarda o sortir a passejar per a entretenir el cap. I preparar-ho tot: la motxilla, la roba, els gels energètics, l’hora de sortir de casa, l’hora d’arribar al guarda-roba, enganxar el dorsal a la samarreta, carregar la bateria del rellotge, agafar allò que sempre agafo per si de cas i que mai faig servir.

És la nit abans

És tenir-ho tot preparat i anar a dormir d’hora, repassar que el despertador està ben posat, fer alguna volta al llit i tornar-la a somiar, com passa des de fa tantíssimes nits. Perquè la Marató s’ha de somiar, s’ha de somiar amb totes les forces. S’ha de somiar despert i dormint, s’ha de somiar corrent en una tirada llarga, s’ha de somiar després d’un entrenament de qualitat i s’ha de somiar per darrera vegada l’última nit.

És la cursa

És un esmorzar que costa d’empassar, és un estómac que els nervis han tancat. És una prèvia particular, plena de cares conegudes i desconeguts amb qui tenim, com a mínim, un somni en comú. És el calaix de sortida que ajunta més il·lusió, és un moment de concentració i una mica d’introspecció, és encomanar-se a tots els déus, és desitjar una bona cursa a dreta i a esquerra i fer les primeres passes mentre milers de calfreds recorren esquenes de dalt a baix.

És sumar quilòmetres, avituallar, formar part d’una barqueta, donar relleus i rebre’n. És passar la mitja Marató i patir el mur després. És superar-lo i començar el compte enrere. És que els ànims compensin les forces que es perden, és lluitar el ritme i acostar-se al final. És veure el quilòmetre quaranta i pensar que dos més no són res. És arribar al quaranta-dos i celebrar-ho durant cent noranta-cinc metres.

És tancar els punys ben fort, és dibuixar el somriure de les maratons, és el mal que fa l’emoció, és plorar molt i molt fort i fer-ho sense llàgrimes, és mirar cap enfora i cap endins, és satisfacció, alegria, superació, esforç, valentia, amor. Sobretot és amor. És creuar la meta i, entre sanglots, dir: tornaré a ser aquí. És el cel a l’abast de la mà i és glòria als campions.

I també és l’abraçada amb el desconegut que m’ha acompanyat entrant a meta, el massatge de després i les trucades de la família i dels amics, és abraçar qui  m’ha tingut present des que han disparat el tret de sortida,  agafar ben fort la mà d’algú que ha d’anar a pas de tortuga per avançar amb mi. És parlar-ne i tornar-ne a parlar. I és no dir res però no deixar-hi de pensar. És anar a dormir i no tenir son de nervis i d’il·lusió. I de cop i volta caure destrossat.

És compartir-ho per a què sigui realitat

Però lluny de la famosa sol·litud del corredor de fons, la Marató ha de ser compartida per a què sigui de veritat. Compartida amb els que m’acompanyen a la sortida. Amb els que correran com a mínim un metre al meu costat. Amb els voluntaris dels avituallaments i amb tothom que ha sortit a animar. Ha de ser compartida amb el nen que ple d’il·lusió para la mà. Compartida amb els companys que la corren a  un altre ritme i amb els que serà un altre dia quan correran. I també ho és, esclar, amb qui em segueix al llarg del recorregut, amb una aplicació o amb transport públic amunt i avall i m’espera amb els braços oberts i té preparada una abraçada que no té final.

És córrer quaranta-dos quilòmetres i cent noranta-cinc metres aparentment sol però sentir-me sempre acompanyat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s