La meva Marató de Barcelona 2017

Examen de consciència

Examen de consciència i autocrítica, les millors decisions i els moments més durs, els aprenetatges i les lliçons, els encerts i els errors de la meva novena Marató. Quaranta dos quilòmetres i cent noranta-cinc metres per a seguir creixent, per a fer-me més gran. Per a anar de la pell de gallina a les llàgrimes, per a creuar la meta i desitjar tornar a començar el camí de ser maratonià.


La sortida, amb ganes i ambició

Diumenge vaig arribar a Maria Cristina amb moltes ganes de Marató. Les estones a la fira del corredor m’havien posat en situació i la BreakfastRun m’havia activat de valent. Vaig seguir els rituals de sempre: l’ampolla a la mà, la visita al lavabo, la capelina per tapar-me fins el moment de començar, salutacions, abraçades i els millors desitjos, i cap al calaix. Allà, vaig repassar els cordons de les sabatilles, vaig fer els darrers glops i aleshores un moment de concentració, de mirar cap a dins i dir-me ben fort: Marató.

marc-soler-marato-barcelona-2017-dorsal

Marc tingues seny, Marc fes-ho bé, Marc gaudeix, Marc lluita, Marc treballa, Marc tornes a ser aquí, Marc la Marató, Marc quina il·lusió. Així que va començar el compte enrere, vaig desitjar bona cursa a banda i banda, vaig picar de mans, vaig repassar-me les compressives i vaig creuar l’arc de sortida.

El pas pel deu mil va ser fàcil

La sortida la vaig fer amb moltes ganes i ambició. Vaig buscar el meu lloc a la cursa i el vaig trobar per davant de les llebres de 3h. En aquell moment em semblava molt difícil poder mantenir la posició fins al final, però ho havia de provar. Sobretot per l’espai de pau que hi ha abans d’un grup tan important.

Volia fer la cursa amb calma, sense els nervis de la gentada que acompanya una llebre i aquell era el lloc ideal. Al km 4,5 vaig trobar un bon amic que gravant-me amb Instagram em va preguntar com anava i si volia ser sub3h. Vaig respondre-li que estava content, que anava bé i que treballaria. Veurem, vaig dir. Negar-ho seria tancar una porta, afirmar-ho podia ser posar un objectiu massa alt.

Els dos passos pel #boostpoint d’adidas Runners Barcelona van ser molt emocionants i anant de l’un a l’altre vaig passar pel km10 amb un bon temps, amb bones cames i bones sensacions. Havia arribat al primer quart de cursa de manera fàcil, com ha de ser.

La Mitja la vaig creuar amb alegria

El següent objectiu era la mitja Marató amb els alicients de marcar ritme a la Gran Via, gaudir del Passeig de Gràcia i La Pedrera, superar els tobogans de Rosselló, baixar per davant de la Sagrada Família atrapat per l’emoció, passar pel costat de casa i veure els pares i les germanes i enfilar Meridiana enllà.

Anava bé i vaig sentir que amb un tres i no res era a Sant Andreu. Pel camí uns quants amics, coneguts i saludats: al tombar a plaça Espanya, a la Gran Via amb ulleres de sol, a Passeig de Gràcia amb una càmera, al carrer Sardenya, al carrer de casa, a mitja Avinguda Meridiana i a uns quants llocs més que no em vénen al cap. Vaig creuar la mitja amb alegria, content de ser allà, portava vint-i-un quilòmetres a les cames i sabia de què anava tot plegat.

Al km30: això acaba de començar

El tros mes avorrit de la Marató de Barcelona va anar passant: el carrer València, Bac de Roda, la Gran Via fins a la Rambla Prim, anava sumant quilòmetres i entre ànims per sorpresa, cares conegudes i avituallaments, ja corria Diagonal enllà.

Sabia que no és fins al km30 quan una Marató comença de debò, és aleshores quan la seva cara amable es comença a transformar, quan pren la forma d’un mur d’allò més difícil de franquejar. És per això que arribant al km29, just després del gir de 180º de la Diagonal vaig dir-li a la Maria tot va bé, els temps són bons però a partir d’ara costarà.

Dir-ho formava part d’una mena d’autoconfessió, d’emparaular en veu alta un pensament que tenia present i de tranquil·litzar a tothom que estava pendent de mi si veia que el ritme a partir d’aleshores no es mantenia tan viu. No tenia cap problema, senzillament conec com de dura és la cursa reina i deia les coses pel seu nom.

Per arribar al km35 cal lluitar

Al km33 em va atrapar el grup de 3h i al km34 se’n va anar. Entremig vaig viure una reflexió que em va fer gran, que em va fer madurar com a corredor, una de les coses de les quals estic més orgullós d’aquesta Marató. Podia intentar seguir el seu ritme i no passar-ho bé fins al final o podia baixar una mica el ritme, redefinir l’objectiu i córrer amb certes garanties fins al final. Al mateix temps pensava en una cursa que correré en equip molt aviat amb la qual m’he compromès i no puc fallar. Amb la decisió que vaig prendre vaig encertar.

Vaig explicar-li a la Maria mentre corria pel Passeig Pujades al meu costat els que segurament són els metres més sincers de la Marató de Barcelona d’aquest anyNo pateixis, he baixat el ritme perquè m’està costant, però m’ho estic passant molt bé, m’agrada ser aquí, ens veiem al final.

Al km40 començo a restar

Per arribar fins al km40 em vaig equivocar uns quants cops intentant fer barqueta seguint els culs equivocats. Ara veig els parcials i penso que no estava tan perjudicat com semblava, però que no encertava a l’hora de triar amb quins corredors m’havia d’ajuntar.

Malgrat això vaig gaudir del fet de passar per sota l’Arc de Triomf, encara que en aquella zona el públic queda molt enllà; vaig afrontar el pendent de la Ronda Sant Pere fins  Plaça Catalunya amb ofici i em vaig sentir especial baixant per Portal de l’Àngel per arribar a la Catedral.

La baixada per la Via Laietana me la vaig prendre amb calma, per deixar descansar les cames, recuperar forces i enfilar el Paral·lel amb energia per a treballar. Al km40 només en quedaven dos i m’hi esperaven dos amics que em van venir a cuidar. Van córrer 100m al meu costat i em van animar i em van fer aixecar el cap. I al km41 hi havia dues bones amigues que a l’arribada no fallen mai.

Vaig mirar el cronòmetre i vaig veure que tenia baixar de 3h05min a l’abast de la mà. Vaig recordar-me d’un amic que m’havia dit que aquest havia de ser l’objectiu i vaig córrer més fort decidit a no fallar.

195m per tornar a ser maratonià

Al km42 quedaven cent noranta-cinc metres per a tornar a ser maratonià. I em vaig dedicar aquells metres a mi, me’ls mereixia per haver vençut de nou a la distància, perquè sí, per celebrar que els déus em feien un lloc a l’Olimp, al costat de Filípides. I em vaig dir tornes a ser aquí, un altre cop, tornes a ser aquí, Marc, ets maratonià, felicitats.

I aquesta vegada no vaig tancar ben fort el puny sinó que vaig aixecar les mans cap amunt, com qui vol fer-ho volar tot, com qui vol aixecar els ànims de tothom, com qui té moltíssimes ganes de celebrar, com qui vol tocar el cel amb la mà. M’havia entregat a la Marató seguint la línia blava, aquell fil d’Ariadna capaç d’estripar-nos el cos i, alhora, cosir-nos l’ànima, i tornava a ser allà. Preparat per posar-me a plorar. Glòria als campions.

Altra vegada maratonià

Vaig plorar i vaig fer un petó a terra, vaig abraçar i felicitar altres corredors, em vaig agenollar per a què la voluntària més petita que hi havia em posés la medalla de la Marató més bonica que Barcelona ha tingut mai. Vaig trucar i abraçar i vaig estar content com mai de la vida de ser allà.

I des que havia creuat la meta, la felicitat i la satisfacció que sentia es van començar a barrejar amb les ganes i la il·lusió de triar un lloc i una data en la qual tornaré a intentar ser maratonià. I vaig dir-me: demà sortiré a entrenar.

 

Anuncis

3 Comments Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s