He corregut l’OI Trailwalker 2017, companys

Una cursa plena d’emocions

L’Oxfam Intermon Trailwalker és una cursa amb més emocions que quilòmetres, una experiència que trascendeix tot allò que havia pogut imaginar i que em va portar més enllà, no tant a nivell físic, sinó sobretot a nivell emocional. Aquesta és una cursa amb un objectiu solidari per a canviar vides que marca l’esperit dels seus corredors.


La prèvia: expectació

Divendres vaig arribar a l’escola tan tranquil. La responsabilitat queia amb tot el seu pes sobre el més veterà de l’equip, en Josep, el professor que em va enredar a participar en aquesta aventura. Fins aleshores m’havia limitat a estar en forma i a fer una motxilla prou petita que ens permetés a set adults anar dins del mateix cotxe amb tots els trastos.

La cantonada de Dos de Maig amb Mallorca va ser punt de trobada i de retrobaments. Els quatre corredors i l’equip de suport ens havíem citat allà i diversos professors, alumnes i pares i mares venien a saludar i a animar. No estava nerviós, estava expectant. I així va ser com vaig arribar a Olot, vaig recollir el dorsal i vaig anar a sopar. El plat de pasta i la crep només eren l’avant-sala del que vindria l’endemà per esmorzar: un croissant ple de xocolata fins a vessar.

Els primers nervis van aparèixer dissabte al matí. Havia dormit bé, havia fet la motxilla i el croissant m’havia entrat de meravella. Però que m’hagués deixat l’anorac a l’armari de l’habitació de l’hostal indicava que alguna cosa sí que passava. El Josep va ser el primer que ho va notar i m’ho va dir: estava massa tranquil i ja era hora que comencés a agafar mentalitat de cursa.

Just a punt de començar: el dubte

Quan faltava una hora per començar i érem a la zona de sortida ultimant els darrers detalls, plovia i em semblava que no feia pinta de parar. Per mi aquest va ser un dels moments més complicats. Pensava com m’ho faria per aguantar 100km mullat i si hi donava gaires voltes he de reconèixer que no ho veia clar. Més endavant, potser cap al km80 vaig confessar als companys d’equip que si hagués plogut gaire jo hagués palmat.

Però entre una cara coneguda i una altra la pluja va passar de llarg i es van complir les millors prediccions, les que cap aplicació ni pàgina del temps havia encertat: la pluja havia marxat per no tornar. I nosaltres érem allà, en Josep, en Jordi Potes, en Jordi IV i jo, amb l’escalfor de l’equip de suport, l’Anna, en Jordi, la Sandra i la Jana.

Tret de sortida i començar a trotar

Així que van ser les 10h, vam prendre la sortida i vam començar a trotar. I a partir d’aquí he de dir que no recordo l’ordre de les parades ni les tandes de quilòmetres ni què vaig menjar a on. Només sé que estava molt bé, molt content, serè i sencer. Sé que em vaig adaptar des del primer instant al ritme de l’equip i que el que em vaig dedicar a fer va ser gaudir i parlar, sobretot parlar.

Una de les coses per les quals vaig dir sí a córrer la Trailwalker va ser aprofitar l’ocasió per a tornar a aprendre amb la meva escola i al costat dels que havien estat els meus professors. I em vaig dedicar a això, tant pel què fa a la manera d’encarar la distància i les hores que passaríem corrent com pel què fa als avituallaments.

Girona com a punt d’inflexió: passar l’equador

Tots quatre vam arribar a Girona però allà l’equip es va reconfigurar. En Jordi IV no tenia el seu millor dia i després de consultar-ho amb els voluntaris fisioterapeutes va decidir plegar. I és que la Trailwalker també és això: saber escoltar el propi cos, tenir seny i saber dir prou.

A la ciutat de la lleona vam fer-hi parada i fonda. Teníem visites sorpresa per venir-nos a animar i una amanida de pasta precuinada que em va semblar digna del setè cel. Vaig canviar-me els mitjons per posar-me’n de nets i aprofitar per posar-me més vaselina als peus i vaig descobrir que tenia una petita butllofa que no havia notat i que amb un tres i no res em van arreglar.

Si per arribar a Girona havíem caminat una mica, a partir d’aleshores tornaríem a trotar bastant.

Creuar el mur: arribar a Cassà

Érem tres i això significava tenir més responsabilitat per cap. Així que ens hi vam posar va quedar clar que no hi hauria heroïcitats i que cadascú arribaria fins on pogués. I en el meu cas vaig haver de saltar el mur per arribar a Cassà. L’etapa se’m va fer llarga i avorrida i el poliesportiu polivalent va ser com la llum del final del túnel.

Allà vaig menjar bastant, especialment llaminadures i vaig plantejar-me els menys de 30km que quedaven com a un tràmit a passar després de tots els que havíem corregut. Tant en Jordi, com el Josep, com jo, teníem el cap a lloc, visualitzàvem l’objectiu final i dosificàvem les forces engegant lentament i avituallant-nos de beguda, menjar i sobretot amb l’energia que ens transmetia un equip de suport que funcionava com un rellotge i que estava completament entregat.

Tres etapes fins a arribar

Les últimes tres etapes fins a la meta van anar passant, després de la sensació que havia tingut per arribar a Cassà me les imaginava més dures però no ho van ser tant. El dia s’acabava, el sol s’anava ponent i cada vegada estàvem més sols i era més difícil trobar altres equips. Nosaltres vam fer pinya, vam posar-nos a ritme del més lent i vam seguir endavant amb la llum dels frontals. Que bonica que és la nit corrent!

Per ser sincer he de dir que havia perdut la noció del temps i que la posta de sol, preciosa, em va agafar d’imprevist. Havia dinat a les cinc? Eren les nou i acabava de berenar? No soparia fins l’endemà? En qualsevol cas ens acostàvem al final i si recordo una cosa amb claretat és que el més difícil era veure que hi havia voreres que hauria de pujar.

I de cop i volta: l’arribada

El quilometratge no està senyalitzat amb precisió i el meu rellotge feia hores que s’havia despistat. A més a més, em semblava que anava prou bé de forces i tenia el cap molt clar. És per això que després de 15 hores i 13 minuts la meta em va arribar de sobte, sense haver-la d’esperar ni desitjar com si no hi hagués demà.

Recordo les abraçades, les cares de satisfacció i un munt d’ulls que brillaven d’emoció. Recordo fer un story a Instagram donant les gràcies a tots els companys de camí, els companys de l’equip de suport, els companys de la Trailwalker i els companys que d’una manera o altra m’havien animat. Recordo el selfie al photocall i el nois, ja hi som.

I també recordo el buit de paraules de qui arriba al final i les ganes fortes d’abraçar. Ho havíem aconseguit, havíem arribat fins allà, no havíem parat de somriure ni de gaudir, havíem lluitat i havíem guanyat. Ens mereixíem de totes totes la medalla que ens havien penjat. Però sobretot havíem après i havíem ensenyat, ens havíem conegut i ens havíem retrobat, havíem viscut i havíem sentit, havíem compartit, havíem persistit i havíem arribat.

Havíem fet un camí d’esforç, sacrifici i perseverança plens d‘il·lusió per a omplir el món de justícia a cop de solidaritat.

Un cop a casa: l’altra cara de la Trailwalker

I del que va passar després, no se’n sent gaire a parlar però això no vol dir que no existeixi o que no sigui veritat. I crec que val la pena donar-ho a conèixer perquè no és res del que ens haguem d’amagar. La tornada a Barcelona a aquelles hores i amb les cames cansades no va ser fàcil. Em vaig adormir esgotat i em vaig despertar a davant de casa amb els bessons ben enrampats. Pujar a casa va ser difícil i entrar a la dutxa una odissea.

Vaig dutxar-me amb aigua bullint i amb el calefactor al màxim, com si fóssim al pic de l’hivern. Vaig posar-me mil capes de pijama i vaig amagar-me a sota de la funda nòrdica i d’una manta extra. I mort d’un fred estrany em vaig posar a tremolar. Absolutament res del que vaig sentir aleshores va posar en dubte l’alegria que havia tingut al llarg de tota la Trailwalker, ni el que havia après, ni la satisfacció de superar el repte ni l’emoció d’haver arribat, Però em vaig sentir sol i desemparat, em feia llàstima esperant que el cansament vencés, m’adormís i parés de tremolar. Era l’efecte de la topada amb la realitat.

I l’endemà em vaig despertar abans que sonés un despertador molt generós i mentre comprovava com em costava caminar, repassava fotografies, recordava moments viscuts, tornava a mirar tots els vídeos que havia penjat a Instagram i em sentia d’allò més afortunat d’haver viscut aquesta experiència envoltat de gent d’un altre món.

I ara què?

Ara em recupero i ja torno a trotar, però conscient de l’esforç que he fet no tinc pressa per tornar. Després de Setmana Santa buscaré una mica de cames als Medijocs i després correré la Cursa de Bombers que torna al calendari habitual per decidir si hi torno l’any que ve o adéu i fins mai més. Però de tot això ja en parlarem més endavant.

Anuncis

6 Comments Add yours

  1. Rugbyman ha dit:

    Ets un ‘Putu’ crack i perdó per l’expresió.

    Marc ets un “tot-terreny” i lo mes important mai sense perdre mai el somriure…o només somrius per les fotos? jajajajajaja

    Com sempre un plaer poder llegar-te’n i amb una mica de sort ens podrem saludar a Bombers. Jo dubto si donar l’ultima oportunitat o llençar ja la tovallola

    Un abraçada

    Òscar.

    M'agrada

  2. marcsolerselva ha dit:

    La pregunta és si només somric per les fotos o si només em fan fotos quan somric! Però la veritat és que intento fer-ho sempre.

    M’encanta tenir-te de lector, en saps un munt i saps valorar allò que hi ha darrera dels córrer i que tant ens agrada.

    Pel què fa a Bombers… jo vaig dir que l’última oportunitat la donava quan la van fer de nit. Em vaig menjar les meves paraules i vaig tornar-hi quan van recuperar el recorregut clàssic. I el tema de les etiquetes de les samarretes, ara crec que sí que és la darrera oportunitat que li dono. Potser és una manera de tancar el cercle el fet de tornar-la a córrer a la primavera.

    M’ensumo que ens hi veurem!
    Una abraçada ben forta!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s