La cursa Medijocs 2017, a examen

Una cursa petita i familiar

La cursa de 5 milles dels Medijocs és una cursa petita i familiar que es corre en un entorn natural i que dura fins a l’arribada a la meta i molt més enllà. És una cursa feta amb dedicació i moltes ganes que prioritza l’ambient i l’atenció al corredor per sobre de tot i que té com a resultat un matí esportiu de caliu i tracte personalitzat.


És íntima, però té tot allò que tenen les grans

Quan vaig fer el post recomanant les curses del 2017, la Dra. Puentes, artífex dels Medijocs, em va animar a participar en aquesta cursa i jo no hi he faltat. Em va dir que era una cursa petita, familiar i íntima, amb al voltant de 300 inscrits, però amb tot el que tenen les curses grans i així va ser.

Ara bé, si les 5 milles dels Medijocs tenen tot el que tenen les grans curses, aquestes no tenen tot el que tenen les 5 milles dels Medijocs. Perquè a aquestes els falta un entorn privilegiat com és el que hi ha entre el Parc de la Pollancreda de Sant Cugat i el camí que porta fins a Can Borrell, la col·laboració de marques que omplen la bossa del corredor i que fan llarguíssim el sorteig final i el bon rotllo dels dies assenyalats on es coneix tothom.

L’examen el passa amb molt bona nota, tant per les ganes de ser gran com per l’experiència única que vivim els corredors que hi participem.

Examen

  • Recollida de dorsals: al Col·legi de Metges, cal anar-hi preparat per a carregar una bossa que pesa d’allò més. La recollida és ràpida i fàcil, hi ha diversos dies per a fer-ho i funciona com oli en un llum.
  • Bossa del corredor: he de confessar que a hores d’ara encara no sé tot el que hi ha. Des del tradicional caldo Aneto fins a suplements i complements, passant per mostres de colònia i un afaitador de clatell. Obrir-la és un espectacle que val la pena fer amb calma per al·lucinar amb la feinada que hi ha al darrera d’una bossa que pesa tant.
  • Samarreta: neta i senzilla, fa de bon portar i compleix amb escreix. A diferència de les grans, que fins i tot retallen en la samarreta per a tenir més marge de benefici, els Medijocs no ho fan en la seva prova atlètica.
  • Guarda-roba: una carpa al Parc de la Pollancreda, sense cua ni per deixar les coses ni per recollir-les. L’etiquetatge va a càrrec seu i no té cap misteri.
  • Recorregut: és trenca-cames i té dues cares. Si bé és perfecte córrer pel camí que porta a Can Borrell i la zona del Parc de la Pollancreda està molt ben encintat, falta alguna indicació per sortir d’un i entrar a l’altre; una mica de cinta i un voluntari actiu ho solucionen amb un moment. Una de les millors coses del recorregut és que l’anada i la tornada coincideixen al llarg del camí, cosa que contribueix a augmentar la sensació d’inimitat d’una jornada diferent.
  • Sortida: senzilla i ràpida, sense calaixos però amb molt seny, la gran majoria dels corredors troben el seu lloc i surten sense problemes. Agafar ritme és d’aquelles coses que als Medijocs no passen, tant per les ziga-zagues del parc com pel desnivell del camí, però trobar el propi lloc a la cursa és fàcil.
  • Avituallament: A mitja cursa i aprofitant el canvi de sentit i el control de xip, una ampolla d’aigua és justament el què cal.
  • Arribada: l’arribada no té secret, desfer la volta pel parc, creuar el cartell dels 8 quiòmetres i quadrar la distància per a fer 5 milles. Després de la línia de meta hi ha un avituallament copiós amb beguda isotònica, aigua, llaminadures i barretes de cereals i energètiques, així com servei de fisioteràpia i un sorteig que converteix a gairebé tots els participants en guanyadors.
  • Tornaré? No hi ha cap motiu per a no fer-ho!

I jo què?

Vint dies després d’haver corregut la Trailwalker vaig prendre la sortida de la cursa atlètica dels Medijocs 2017. Estic en una etapa en què he de recuperar motivacions i després de fer una mica de vacances i en un moment en què tinc molta feina i molts compromisos, una cursa familiar era ideal per a avançar en aquesta direcció.

La veritat és que és frustrant demanar a les cames i o bé no tenir resposta o bé que aquesta sigui que volen aturar-se uns segons. Però no em preocupa, allò que és important és tenir el cap a lloc i saber entendre el cos quan es queixa i quan vol repòs; i la veritat és que fa molt poc de l’animalada de córrer 100km i que sé que el camí per a retrobar-me serà llarg.

Però a banda d’això, vaig estar molt content de compartir el matí amb molt bona gent, de descobrir una cursa nova per a mi i gaudir-la i de veure la Maria fer-ho molt bé en el seu salt dels 6km de Copenhaguen als 8km de Sant Cugat després d’haver practicat una mica l’espai natural del Prat de Llobregat.

I ara què?

Després d’anar de colònies amb l’equip d’adidas Runners Barcelona, ara toca gaudir de la conversa amb l’Emperador Haile Gebrselassie d’aquest migdia i seguir treballant per a què la Cursa Bombers del mes de maig no se’m travessi, sinó que sigui un pas més en l’etapa que ve després de la Trailwalker.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s