Corro per emocionar

Un motiu que va més enllà

Quan el gran Haile Gebrselassie va dir-nos que la seva motivació per a córrer era sorprendre, vaig pensar en la meva i vaig adonar-me que fins ara m’havia quedat a la superfície. Sent una mica més profund vaig descobrir que si corro és per a emocionar explicant una història feta de quilòmetres i il·usió.


Haile Gebrselassie corria per a sorprendre

L’Emperador etíop va explicar que la motivació última que i havia rere els seus entrenaments era sorprendre a tothom, anar més enllà i aconseguir deixar bocabadats els que pensaven que no seria capaç de rebaixar una marca o que no estava preparat per a rebentar un altre rècord del món.

La disciplina, el compromís i el treball dur eren la fórmula màgica que el conduien més enllà del que ningú havia pensat, més enllà del que tots érem capaços d’imaginar, just a l’altra banda dels rècords mundials. Va dir-ho amb el somriure que el caracteritza i, lluny de quedar com una frase cèlebre o com una anècdota, aquelles paraules em van sacsejar.

Per què corre la gent?

Aleshores vaig començar a pensar en per què corre la gent i em vaig posar de mal humor per moments. Estic cansat del córrer per no pensar, esgotat del where is the limit, fart de l’a puto tope; no suporto els periodistes que escriuen llibres sobre córrer com a xurros, em saturen els atletes retirats que venen filosofia barata i de rebaixes a les xarxes socials i fujo de les patums del córrer popular que es creuen gurús de tot plegat i als quals el pitjor que els podia passar és tenir Facebook, Twitter, Instagram i que els fes cas algun mitjà.

Per sort, just quan el meu cap començava a treure fum, en Haile va fer un dels seus ah, yah, aah! i vaig tornar a la realitat. Per què corro jo?, em vaig preguntar.

I vaig trobar la meva resposta

Fa anys que dic que vaig començar a córrer perquè tenia alguna cosa a dins que havia de cremar per poder dormir i que ara, si no vaig a dormir tard perquè torno de córrer, em llevo d’hora per fer-ho abans que surti el sol. I si la conversa s’allarga, explico allò del noi que havia deixat de jugar a futbol per centrar-se en els estudis, que necessitava fer esport per a sentir-se bé i que va descobrir que córrer, a més d’agradar-li, és el que millor s’adaptava a la seva disponibilitat.

Però després de tot plegat m’he adonat que si hi ha un autèntic motiu darrera tot això, que si hi ha una voluntat darrera tots els quilòmetres que faig i les curses a les que vaig, és emocionar. Emocionar explicant una història feta de quilòmetres i d’il·lusió, emocionar amb allò que m’emociona a mi: córrer i explicar.

Corro per emocionar

Corro per a emocionar-me jo i emocionar als altres, per a sentir i fer sentir, per a despertar, perquè és una manera amb la qual rebo i transmeto, perquè corrent puc donar molt i quedar-me allò que té per mi tothom, per a desprendre i absorvir, per conèixer i descobrir, per a aprendre i ensenyar.

Corro per a gaudir de cada passa, per a celebrar el pas per cada quilòmetre i per a somriure al creuar la meta; per a què se’m posi la pell de gallina al calaix de sortida i per a que se’m tornin a omplir els ulls de llàgrimes durant els últims 195 metres d’una Marató; pels nervis a l’hora d’anar a dormir; per la migdiada el dia que he matinat; corro per picar les mans als nens que les paren amb il·lusió; pel repte de començar, la lluita de continuar i la satisfacció d’acabar; per a estar orgullós del que he fet i per a què en puguin estar al meu costat. I també corro perquè fer-ho és una manera d’explicar, de comunicar, corro perquè m’ajuda a compartir això que tinc a dins.

Corro perquè m’agrada, corro per emocionar, corro per comunicar, corro perquè m’agrada emocionar comunicant.

I per què no?

I després de tot plegat sempre hi ha qui no ho entén i apareixen els retrets i els dubtes, vénen les preguntes dels que volen saber per què fem el què fem, per què aquesta cara de patiment, per què volem anar una mica més enllà, per què m’ha agafat per córrer per emocionar. I per a aquests, la resposta és i per què no?.

I si insisteixen els diré que un dia surtin al carrer i es deixin endur per tot plegat, que mirin una final d’un deu mil o que baixin a aplaudir els que corren una Marató. I aleshores estic convençut que s’adonaran que aquesta és una elecció personal que ens porta per un camí més dur que el fàcil i normal perquè si no fos així, el que fem ho faria tothom i la veritat és que, sent honestos hem de reconèixer que des de petits a casa hem sentit allò que nosaltres no som tothom i ho posem en pràctica i prou (Punt d’inspiració).

Anuncis

2 Comments Add yours

  1. David ha dit:

    Hola Marc, m’agrada força com escrius. Se’t dona molt bé. Segueix així, ja que val molt la pena llegir-te. El pròxim dia que coincidim en un entrenament d’AR et saludaré. Salut!

    M'agrada

    1. marcsolerselva ha dit:

      Gràcies per llegir-me! Jo faig el que puc i tu em deus llegir amb molt bons ulls. Coincidim a un entrenament aviat i revela qui ets! Una abraçada 🙂

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s