Kipchoge i el Breaking2

on

Una acció de màrketing amb els millors

Aquesta matinada Kipchoge ha corregut 42 quilòmetres i 195 metres en dues hores i 25 segons. Quedar-se a 25″ de trencar la barrera de les dues hores en aquesta distància és una animalada davant de la qual només puc obrir els ulls com a plats. Però superada l’admiració i la sorpresa, em vénen molts dubtes sobre aquesta obsessió i sobre el flac favor que això li fa a la distància reina: la Marató.


El màrketing: de deu

Fa temps que les grans marques s’esforcen en portar els límits de l’ésser humà més enllà. En el cas de l’atletisme, l’objectiu que s’han marcat és córrer quaranta-dos quilòmetres i cent noranta-cinc metres en menys de dues hores. Malgrat que hi ha diversos projectes que persegueixen trencar aquesta barrera, la veritat és que avui tots hem estat pendents del de Nike, ja que ha estat el primer que ha vist la llum i el que ens han fet creure que és l’original amb una campanya de màrketing excel·lent que va començar fa uns mesos ocupant pàgines als diaris i que ha fet matinar a més d’un.

Al servei d’aquest objectiu s’hi han posat més de 60 professionals i s’ha controlat el màxim de variables possible: així han preparat un circuit de 2,4 quilòmetres a Monza i s’ha escollit el dia i l’hora adequada per a tenir les millors condicions possibles de temperatura, vent i humitat; a més a més, s’ha preparat un servei de llebres específic per a l’ocasió; un cotxe ha acompanyat el seguici des de davant; s’han dissenyat unes sabatilles especials pels atletes i s’han escollit els millors del moment per a participar-hi.

Els atletes: els millors

La cita reunia el campió olímpic de Marató Eliud Kipchoge, el dues vegades campió de la Marató de Boston Lelisa Dedisa i el rècord del món de mitja Marató Zerzenay Tadese. Un kenià, un etíop i un eritreu. Tots tres, nascuts amb un físic privilegiat en un entorn privilegiat, tenien la missió de córrer quaranta-dos quilòmetres i cent noranta-cinc metres a 2’50”. Els dos darrers han abandonat passada la mitja Marató i quan quedaven 10km pel final, i l’or olímpic ha hagut d’afrontar la recta final del repte amb el pes del projecte a les seves espatlles. Això sí, envoltat de llebres.

I en Kipchoge, que ha quedat a 25 segons d’haver corregut la distància en menys de dues hores, ha explicat que al capdavall és un ésser humà per més forta que tingui la ment, que ha fet la millor cursa de la seva vida, que ha demostrat que no hi ha límits, que ha quedat clar que res és impossible per a sempre i que veu impossible que ara mateix ningú trenqui la barrera de les dues hores en una Marató oficial.

La Marató: una cosa molt diferent

I la seva darrera declaració per a mi és clau, ja que el temps vàlid continua sent el que va aconseguir Dennis Kimetto a Berlín: 2:02:57. Perquè el què s’ha fet avui ha estat córrer quaranta-dos quilòmetres i cent norant-cinc metres en dues hores i vint-i-cinc segons; però no s’ha corregut una Marató en aquest temps; han estat coses molt diferents.

La màgia de la Marató compta amb totes aquelles variables que avui s’han intentat controlar i que això hagi estat així, si bé no resta cap mèrit a la gesta, sí que és una alteració suficient de l’esperit de la prova reina com per a considerar-ho el mateix.

Encara que el circuit sigui homologable perquè entre la sortida i l’arribada hi ha menys del 50% de la distància total de la prova i que la presència del cotxe elèctric que ha obert la cursa i que ha projectat el ritme no interfereixi amb les normes internacionals; tant la col·laboració de sis grups de llebres que han entrat i sortit del recorregut, com la incògnita sobre la legalitat de les sabatilles, com el control i l’anul·lació dels factors variables que fan que cada Marató sigui única i irrepetible, converteixen això d’avui quedi en una acció de màrketing i prou.

I jo què?

Jo em sento afortunat quan recordo que vaig conèixer Eliud Kipchoge a Berlín, l’endemà que hagués guanyat la Marató amb l’escàndol de les sabatilles i les plantilles.

I se m’escapa el riure al pensar que després d’allò i davant de l’expectació sobre què faria Bekele a Londres, aquest va culpar a les sabatilles de no haver aconseguit el què s’havia proposat, perquè li van fer butllofes als peus. El cas és que avui no hi ha hagut cap problema amb el calçat però han faltat 25 segons per a assolir el repte plantejat. Malgrat tot, el temps aconseguit ha estat majúscul i hi ha campanya per anys.

Ara veurem com evolucionen els altres projectes que tenen el mateix objectiu, tant el de la competència com el del científic Pitsiladis, que compta amb la col·laboració de Haile Gebrselassie. I mentrestant, seguirem corrent maratons, de les de debò, de les autèntiques. I seguirem al·lucinant amb els temps dels guanyadors, emocionant-nos al veure’ls córrer, i potser, potser, arribarà un dia en què veurem el sub-dos.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s