La Cursa de Bombers 2017, a examen

L’esperit no s’ha apagat

Sis mesos després de l’edició que recuperava el traçat original, la Cursa de Bombers ha recuperat la primavera. En un dia amb una mica massa de calor, 500 bombers i 14.000 corredors hem tornat a prendre els carrers junts en una cursa de 10km que més que recuperar l’esperit original, sembla que ha quedat encallada en algun punt gris del passat.


Una cursa que no s’ho val

Després de la prova de foc de tornar sense el seu principal patrocinador, a l’octubre del 2016 la Cursa de Bombers va anar a mínims i ja està. A més a més, el retorn del circuit original va estar marcat per l’estafa d’unes samarretes que signava Munich però que no ho eren i per un seguit de despropòsits -guarda-roba, avituallament a l’arribada- que no s’han arreglat.

I en aquesta edició, sis mesos més tard, hi ha ben poca cosa que hagi canviat. Així que la sensació que tinc com a corredor és que aquesta cursa manté el preu de la seva edat daurada però continua sent un negoci en el qual fa molt de temps que el primer i més important de tot plegat ha deixat de ser el corredor. I això, malgrat l’allau d’inscrits, per a una cursa és estar tocada de mort.

Examen

Tenia l’esperança que els problemes que va haver-hi a l’edició fora de temporada de la Cursa de Bombers en el seu esperat retorn al traçat original, passessin a ser una anècdota quan quedessin solucionats amb el retorn primaveral; però per desgràcia això no ha estat així i o bé l’organització que ara hi ha al capdavant de la cursa no té capacitat per a reprendre el camí que Nike va abandonar en una prova que més que una cursa era un desastre de festival, o bé no ho vol fer perquè considera que tal i com estan les coses ja n’hi ha prou. I com a corredor, participar en una prova que té una filosofia com aquesta, és desesperant.

  • Recollida de dorsals: continua sent a l’Open Camp de Montjuïc i encara que això és un avantatge pels que hi van amb transport privat, és un incovenient pels què hi volen anar amb transport públic, ja que queda molt apartat. A més a més, l’Open Camp no té cap atractiu, així incloure la recollida de dorsals en una activitat de tarda o de dissabte és complicat pels corredors. L’interès de la fira és negatiu, ja que tant la marca -Joma- com l’espai tenen molt poc a oferir. I tot plegat està molt mal indicat. No pot ser que en una cursa de més de deu mil corredors, les taules on s’entreguen els dorsals semblin meses electorals.
  • Bossa del corredordramàtica pel preu que val. Només es salva la barreta de Nesquik, que era boníssima. La resta? Un parell de flyers que van directes al reciclatge i una cervesa San Miguel sense alcohol que volen fer passar per isotònica; però no ens enganyaran.
  • Samarreta: de la casa Joma i amb etiqueta, però amb exactament el mateix disseny que a l’edició anterior. Igual que amb la bossa del corredor, l’únic que han canviat és el color. Fixant-nos només amb això, ja podíem intuir que de l’octubre del 2016 al maig del 2017 hauria canviat ben poca cosa. Deu ser que a aquesta cursa no li cal màrqueting i poden deixar passar aquesta oportunitat.
  • Guarda-roba: aquesta vegada l’han repartit en dos. A mi m’ha tocat anar a la pista que hi ha al Passeig de la Circumval·lació i la cua era de les de veritat. Perquè fer entrar corredors a un recinte pel qual només s’hi pot accedir i sortir d’un en un, és crear un embut important. Voler fer desesperar la gent que vol deixar la motxilla per anar a escalfar o a buscar el seu lloc al calaix amb una cua quilomètrica és un repte completament innecessari. D’altra banda, la identificació de les motxilles era amb braçalet, ja que els dorsals no tenien una franja retallable. Tot plegat és una pèrdua de temps i que s’hagi de fer a la cua tot allò que es podria fer a casa, només allarga una espera més i més.

  • Recorregut: dels més ràpids que hi ha a Barcelona si se salva l’embut inicial, sobre el recorregut de la Cursa de Bombers poden haver-hi ben poques queixes. Seguint en sintonia amb tots aquells que volen fer marca, jo afegiria un cronòmetre al km9 tal i com passa a altres curses, per a què serveixi d’orientació per a saber com encarar l’últim tros.
  • Sortida: posats a reaprofitar coses de l’any passat, a més a més del no-disseny de la samarreta, també s’ha reaprofitat la llista de reproducció de música per a ambientar l’estona prèvia a la sortida. Malgrat això, per a mi ha estat fàcil i ràpida: tret de sortida, una mica de nervis amb la gent i cap endavant.

  • Avituallament: el millor de l’edició d’enguany ha estat recuperar els dos avituallaments, que són d’allò més útils i ajuden molt, sobretot en un dia calorós com avui. Que hagi de ser en vasos de cartró i no amb ampolles és un tema que va més enllà i que no podem imputar a l’organització, així que l’única solució que hi ha és aprendre’n i ja està. El que sí que és un mal senyal és que San Miguel segueixi sent qui subministri una beguda isontònica que no és isontònica a l’arribada, perquè la cervesa sense alcohol que ens intenten colar, accepta un parell de glops, però això i prou.
  • Arribada: si el circuit de la Cursa de Bombers és bo, l’arribada també és del millor. Via Laietana llença els corredors avinguda enllà i al tombar a mà esquerra només cal seleccionar on llençar l’esprint per acabar. Com a nota negativa, a l’edició anterior hi havia servei de fisioteràpia i aquest any ha desaparegut!

  • Tornaré? La Cursa de Bombers ha deixat de ser un imprescindible al meu calendari, així que segons com caigui l’any que ve, ja ho veurem.

I jo què?

Amb la banda iliotibial queixant-se aquestes darreres setmanes, avui la idea era passar-m’ho bé des del principi fins al final. La Clàudia, una amiga d’adidas Runners Barcelona, em va preguntar si volia córrer amb ella per intentar el sub40 i encara que hem sortit amb aquest pensament, de seguida hem vist que ens havíem de reinventar. L’he estirat al Paral·lel, m’ho he passat bé ajudant-la amb els avituallaments, hem intentat córrer a ritme als trams més favorables i per orgull hem fet un bon esprint final.

Així que d’avui cal destacar-ne dues coses: d’una banda que quan no es té el dia o la temporada, cal saber trobar maneres diferents de fer allò que ens agrada i que el #crewlove és la solució a gairebé tot; i d’altra banda que la banda iliotibiial, si bé no l’he exprimit, no se m’ha queixat.

I després de la cursa, n’hi ha uns quants que hem anat a fer el vermut plegats.

I ara què?

Ara queda menys d’una setmana per a passar-nos-ho d’allò mes bé al nou esdeveniment d’adidas, el tercer de la sèrie dels elements aquest cop amb l’aigua com a protagonista.

I queden 15 dies per a què els pacers de #WhyIrunBarcelona marxem d’escapada a Milà. El què vindrà després d’això, ja ho veurem, de moment no vull pensar en més enllà, perquè la cintilla demana que la cuidi i la mimi cada dia i aquesta és l’única manera de seguir avançant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s