Sobre el documental “Running: la gran obsesión”

Molt soroll per no res

Amb l’auge del running són molts els que busquen la manera de fer negoci. Les grans marques esportives van ser les primeres, però darrera seu han vingut els entrenadors personals, els tertulians, tots aquells que han aprofitat que són periodistes d’esports per convertir-se en escriptors, els escriptors i no escriptors que fan esport que han aprofitat per escriure un xurro de llibre… i ara també un realitzador.

---

Adriano Morán ha fet cinc documentals al capdavant de la productora 93 metros. Com a professional l’avalen anys i panys com a director de l’àrea audiovisual de diferents mitjans de comunicació i cin documentals, entre els quals hi ha La plaza, un treball sobre el 15M que va arribar a diferents festivals internacionals. Amb el seu darrer treball, Running: la gran obsesión. Esfuerzo, rutina i adición, ha volgut retratar l’obsessió que han agafat els seus amics que corren com bojos i ha aixecat molta polseguera però no ha aportat res.

Un bon punt de partida i part de raó

El punt de partida em sembla molt interessant sociològicament i antropològica. L’addició a l’esport no només existeix sinó que és una patologia clínica i retratar com afecta això a la vida del nostre entorn em sembla d’allò més interessant.

Especialment perquè tal i com explica al documental, això del running està tan massificat que no tothom entrena bé ni ho fa amb una planificació adequada ni participa a proves esportives que tingui realment al seu abast ni té una relació sana amb l’esport ni amb la competició. I amb uns fonaments tan dolents, les conseqüències de la millormarcapersonalitis i unes quantes frases motivadores d’allò més desencertades poden arribar a fer molt de mal, tant com costar-nos la vida.

Em sembla important retratar bé aquest món on hi ha qui viu enganxat al cronòmetre i a les xarxes socials, posant-se al límit tan sols amb la recompensa de reputació a base de likes. Però per a fer-ho no s’hi val fer trampes.

L’elit ho fa bé i els populars, malament?

En el documental, el diàleg s’estableix entre professionals com Martín Fiz i Ivan Raña, atletes preparats, conscienciats, que compten amb planificacions excel·lents i amb tots els serveis haguts i per haver, i corredors populars que han corregut una mitja Marató només dos mesos després de començar a córrer, que han aparcat completament la seva vida personal més enllà de l’esport o que han patit desgràcies com la mort d’un amic.

Penso que establir una comparació entre una elit que fa les coses com cal i uns atletes populars que ho fan malament és cínic i interessat. El diàleg és pobre, entre altres coses perquè hi falten personatges: des de l’elit que es dopa per a obtenir més bons resultats fins als plebeus que correm amb cap, amb planificacions adaptades a objectius realitzables i gaudint de cada passa que fem i combinant-ho perfectament amb la nostra vida social.

Ometre aquests personatges és una decisió que està al servei de la ideologia del realitzador i que com que es troba al punt de partida condiciona tot el producte audiovisual. I està bé ser subjectius -també ho sóc jo en aquest article- però entre això i fer trampes al solitari hi ha una diferència important.

Una tesi pobre que no evoluciona

Tenir una bona tesi però no aconseguir fer-la avançar cap a enlloc que no sigui unes conclusions establertes a priori només pot donar com a resultat un documental que és més del mateix, que no aporta res de nou, que no diu res que no s’hagi dit, que no té discurs propi, que es queda en el tòpic sancionador d’aquests ho fan bé i aquells malament, que no ofereix solucions ni eines i que no fa reflexionar als espectadors perquè ja està tot mastegat i decidit des de bell antuvi.

I sense cap més valor que intentar posar el dit a la llaga, aquest documental necessita titulars incendiaris com el el que diu que “la moda del running té a veure amb la falta d’autoestima” per a donar sortida a un producte audiovisual que tècnicament està ben executat, narrativament es queda als mínims i discursivament no passa de mediocre.

I ara què?

Després d’un moment necessari d’indignació, toca reflexionar sobre com entrenem cadascú de nosaltres, quins objectius ens marquem i quina importància té el córrer al nostre dia a dia -pros, contres, guanys i renúncies- per a saber on som, tocar de peus a terra i decidir com volem seguir corrent. Ja que el documental no ens ha fet pensar, val la pena que ho fem nosaltres per a córrer més i millor, gaudint de la vida i d’aquest esport. Que de crítics n’hi haurà sempre i està a les nostres mans que mai tinguin tota la raó!